La meva companya d’àgora va fer anys la setmana passada i, en un atac de follia, vaig pensar que seria bona idea regalar-li un viatge. Escric que vaig patir una espècie d’anormalitat transitòria, fet que de ben segur té el seu origen en les contingències químiques de l’amor, perquè com apuntava a la darrera Punyalada ja fa molts anys que no només passo tot l’estiu a Barcelona, sinó que també m’he tornat absolutament al·lèrgic a qualsevol tipus de moviment o ruta que vagi més enllà de l’Eixample o del Gòtic.
De fet, només tolero l’esforç repulsiu de viatjar si aquest comporta visitar l’única derivació internacional que té la Quadrícula ordida per Cerdà, un barri que es diu Manhattan (o la seva versió més propera, la capital de l’Imperi Britànic). Però ja va bé trair-se de tant en tant i, al capdavall, vaig pensar que a Copenhagen hi hauria poca gent, el termòmetre baixaria uns graus i que potser tindria gràcia comprovar si la civilitzada vida nòrdica és efectivament real (desvetllada i matemàtica ho és, certament, tot i que foti una calor de collons).
No patiu, que us estalviaré els tòpics d’un provincià barceloní com servidora quan arriba a una capital on, és cert, pots deixar la bici a tot arreu sense que un pispa te la robi, on la penya pot comprar un tros de pastís a vint euros perquè guanya molta pasta cada mesada i en què fins i tot el detall més petit, d’obrir una porta a viatjar en metro, funciona segons uns paràmetres de fastigosa perfecció.
De moment, hem visitat els volts del pis a Vesterbro (el nou barri falsament progre de la ciutat, antic barri industrial ara gentrificat per estudiants del món i creadors d’apps que el vespre beuen vi blanc imposant alegria asseguts a l’ampit de la finestra) i ahir vam fer el guiri per allò que els cursis anomenen “la Venècia del nord”, les casetes empolainades de Nyhavn i el regne indepe de Christiania (un indret on els fills dels pijos danesos han creat un espai alternatiu d’aparent pseudo-legalitat per a fumar-hi petes que, en el fons, està més ben organitzat que les UCI del Clínic). L’Alba fa moltes fotos i sembla feliç. Jo espero que arribi l’hora de tornar a Barcelona.
Soc de raça mediterrània i no canviaria el caos i la constant imperfecció de la meva ciutat per la pulcritud i l’ordre d’aquesta màquina fastigosament exacta on la sensació d’inseguretat no existeix, en què fins i tot els escombriaires parlen un anglès shakespearià, els pidolaires no demanen caritat sinó que recullen residus a canvi d’una pagueta municipal, i no hi pot haver Covid… perquè la gent té la delicadesa de no tocar-se.
Soc de raça mediterrània i no canviaria el caos i la constant imperfecció de la meva ciutat per la pulcritud i l’ordre d’aquesta màquina fastigosament exacta on la sensació d’inseguretat no existeix
Però he de reconèixer que Copenhaguen m’ha enamorat per un detall pel qual fins i tot estaria disposat a renunciar al combinat de marisc del Xampanyet i els horripilants esmorzars convergents que faig els dissabtes dematí a can Mauri. Aquesta és una ciutat on sempre hi ha silenci o, dit d’altra manera, ni puto déu no crida. Ahir viatjàrem en metro cap a un d’aquests museus on fins i tot els pixaders són dissenyats perquè et faci vergonya tacar-los d’orina i al vagó es respirava una calma superior de qualsevol vetllada musical a la platea del Palau o del Liceu. Fa dos dies que sóc aquí i no he sentit un punyetero crit.
La transversalitat del silenci en aquest indret és una cosa pràcticament màgica. A pocs metres de casa, desenes d’obrers es troben construint una nova zona residencial i no emeten ni un sol crit mentre apilonen maons. Quan voreges una terrassa curulla de gent menjant aquells menús absurds conformats per musclos o pa amb salmó (que tenen un preu semblant als nostres millors menús de degustació, pels quals hauríem de donar gràcies de genollons als nostres xefs cada dia), a penes se sent una lleu remor de veus. Si deambules per una terrassa i els veïns del barri ja van un pèl passadets d’aquests funestos barrils de cervesa que es carden a l’estómac abans d’anar a clapar, ni els ebris no criden. Servidor, que a Barcelona enyora els temps de la Covid en què podies fumar sotacasa sentint les pròpies passes i que ara viu dolorosament la tornada dels clàxons i dels insofribles acordionistes que poblen la Rambla de Catalunya, viu feliç passejant per uns carrers on ni déu fa soroll, per molt que vagi estressat o en amical companyia.
Ara mateix, quan acabi aquesta Punyalada nòrdica, aturaré a qualsevol vianant que ens topem per preguntar-li si la seva passió pel silenci, que admiro i comparteixo, s’explica i té arrel en el seu aparell fonològic, car la cosa no pot explicar-se només en termes d’educació. Ara entenc que, quan un d’aquests habitants del nord, entra a un vagó de Rodalies, un d’aquells indrets on la gent té la necessitat existencial de compartir la seva conversa amb tot déu, tingui poques ganes de compartir el seu IRPF (o com coi es digui aquí) amb una gent tan primitiva com nosaltres. De fet, em pregunto si seria tan difícil mantenir la base del nostre sistema sense renunciar al gaudi de viure i d’ésser un pèl panxacontents, important aquesta benemèrita gràcia per foragitar el soroll de la vida. Creieu-me, aquesta gent demostra que es pot existir sense fer fressa, que l’economia pot rutllar sense haver de cridar com un boig per dir “posa’m un altre cervesa, xato”, ni esgargamellar-se a les reunions de treball, al metro o xerrant per telèfon. Es pot viure sense cridar, creieu-me.
He vist una ciutat en silenci. És possible. Diumenge tornem, gràcies a déu. Segurament, malgrat em pesi, ho celebraré amb un crit. I algú va dir que seríem la Dinamarca del sud. Se n’ha de ser, de cretí…
