Una hora menys de llums

La ciutat és l’espai natural de la discussió pública: a banda de la qualitat de l’aire, de la frondositat de parcs i jardins, del número d’escoles bressol i beques menjador per metre quadrat i etcètera, la salut d’una capital es determina sobretot per l’alçària dels seus debats. Un de vetust i recorrent, confesso també que un dels meus predilectes, és el de l’enllumenat nadalenc. Diuen que enguany l’Ajuntament ha decidit reduir l’horari dels llums de Nadal (s’encendran un total de 217 hores, 42 menys que el 2021; concretament, el clic inicial es farà a les cinc i mitja de la tarda fins a les deu de la nit entre diumenge i dijous i fins a les onze els divendres i els dissabtes), una mesura consensuada amb botiguers, restauradors i d’altres capatassos del consum. La inversió pressupostada és de dos milions tres-cents mil euros, amb un augment de quatre quilòmetres més de llums al centre de la ciutat que estimularan les targetes de crèdit del 24 de novembre fins a la nit de reis.

El fet que una ciutat com Barcelona miri d’ésser competitiva sense renunciar a tenir cura del malbaratament energètic no em sembla gens menor, i més encara quan l’Ajuntament cobreix el 75% d’aquesta pasta que dediquem a pessebres i el total de la seva instal·lació. Em conforta honestament que la regidora de Comerç, Mercats i Consum, Montserrat Ballarín, ens faci avinent una decoració lumínica amb tecnologia led i que l’Ajuntament no hagi caigut en la megalomania delirant d’altres ciutats. No obstant això, servidora es mira aquesta discussió des de la més absoluta condició marginal de l’ateisme i l’estètica: fa temps que he abandonat la pretensió  militant segons la qual una societat mínimament racional no hauria de cedir el calendari (i la vida cívica) a l’arbitri de les religions. També he renunciat al fet que la conciutadania es guiï pel bon gust i accepto resignadament que tot cristo vegi amb naturalitat els carrers empastifats de tants homenatges a la lletjor.

L’enllumenat de Nadal, pesi a qui pesi, és xaró i espantós. La seva existència no té res a veure amb el consum, car els éssers humans no necessitem cap llumeta que ens empenyi a les botigues com si fóssim un ramat. De fet, si alguna cosa necessitarien les botigues de Barcelona, és una urgent reducció de la seva brillantor lumínica: a la majoria d’insofribles fils musicals dels centres comercials (amb el volum d’una discoteca i una selecció de cançons vomitiva), darrerament s’hi ha sumat un nivell de blancor lumínica absolutament encegador. Des d’aquí planyo i m’adreço a les dependentes de la majoria de botigues de roba que, ben aviat i si la providència no ho evita, patiran una mixtura fatal de ceguesa i trencaments de timpà. Demanar als ciutadans que tinguin espelmetes a casa mentre continuem il·luminant els carrers d’una forma pornogràfica i amb un sentit estètic horripilant em sembla incomprensible fins i tot per la naturalesa contradictòria dels humans.

L’enllumenat de Nadal, pesi a qui pesi, és xaró i espantós. La seva existència no té res a veure amb el consum, car els éssers humans no necessitem cap llumeta que ens empenyi a les botigues com si fóssim un ramat.

Diu la presidenta de la república independent de Madrit que una ciutat a les fosques és poc alegre i fa molt de pobre. Ben al contrari, el món civilitzat viu amb parsimònia l’arribada de la foscor i aprofita la llum del sol fent ús de la civilitzadíssima i gratuïta consuetud de llevar-se d’hora. Fins i tot si hom defensa la mística de la iconografia nadalenca, l’efecte espiritual d’un petit estel il·luminat en un modestíssim campanar resulta molt més transcendent, bell i ric que no pas una avinguda curulla amb aquest tutti frutti de llums insofrible que emparenta indrets bellíssims com ara el Passeig de Gràcia a un prostíbul de carretera. Tots els que hem nascut amb la gràcia de tenir els ulls clars patim l’efecte de l’enllumenat. A la meva naturalesa nòrdica i albina, hi sumo el fet de viure a Ciutat Vella, amb la qual cosa ja puc disposar-me a afrontar un dels dotze mesos de l’any sota la tirania d’un mar de llums adotzenades. Agraeixo a l’administració que m’estalviï 42 hores de lletjor.

Resulta simptomàtic que la reducció de llums de Nadal provingui d’un imperatiu mediambiental, mentre la sola pretensió d’eliminar-les adduint al bon gust, els valors d’un món amb menys influència de les divinitats i la supervivència dels nostres ulls, sigui vista com una mania de perepunyetes. I encara diuen que ens governa la progressia. Quina creu.