Una nova director al Liceu?

Una funció operística demostra el seu èxit quan, l’endemà de la vetllada, l’espectador es sorprèn a si mateix navegant com un ionqui per Spotify mentre repassa els highlights de la nit anterior en les seves veus predilectes i també quan hom protagonitza acaloradíssimes discussions al respectiu grup de malalts operístics via Whatsapp (el meu es diu “Così saremo amici”) sobre si la soprano que recaptà més ovacions és una pucciniana com déu mana o una simple gallinota intensita. Així s’ha esdevingut aquesta setmana amb un Trittico liceista que, ras i curt, és una producció de primer món amb un cast espectacular. Cal felicitar la direcció general i artística del teatre per haver-se gratat la butxaca amb allò que sempre paga la pena quan parlem d’òpera —a saber, les veus!— en unes funcions que tenen molts números per esdevenir l’èxit indiscutible de l’actual temporada.

Els meus companys de la sectorial crítica ja han cantat les excel·lències d’aquesta tropa de cantants, destacant per damunt de tot aquest animal que s’anomena Lise Davidsen a qui Déu nostrosinyó va incrustar un altaveu a la gola quan nasqué (Valentí, Víctor, correu a tancar Ariadnes i Isoldes amb aquesta bestiola, que la paia té números per ser una nova Nilsson!), la genètica pura d’Ambrogio Maestri cascant-se un Schicchi de manual (i dissimulant els aspectes més peluts del Tabarro) i l’exquisidesa vocal d’Ermonela Jaho (ja s’hi poden fotre flors els amics de Whatsapp; aquesta senyora és una grandíssima artista, però no serveix per cantar Puccini). Ull i timpà als secundaris, car aquest Trittico també ha certificat que Mercedes Gancedo i Pau Armengol sempre ho fan la mar de bé; i cuidado amb el tenor Iván Ayón-Rivas, amb una veu lluminosa i argentina com ben poques.  

Tot això està molt bé i blablablà, però contravenint l’opinió dels meus col·legues plomaires, diria que la notícia més transcendent d’aquest Trittico la vàrem tenir al fossat amb Susanna Mälkki. L’excel·lent interpretació que ens va regalar la mestre finesa podria sorprendre al lector, si hom pensa que Mälkki interpretava l’òpera per primera vegada i també que la seva formació ha estat bàsicament centrada en música dels segles XX i XXI. Però això tant li fot, perquè si un músic és un artista integral pot enfrontar-se a qualsevol cosa i aquesta senyora ho va fer de conya. Els llepafils de tota la vida em diran que al Tabarro li va mancar guarreria pucciniana i que la corda podia haver-nos ofert molta més carnassa. Cert, però qualsevol persona amb el timpà mínimament afinat sabrà que les transicions del final de Suor Angelica  i els concertants de Schicchi foren conduïts d’una forma genial. 

Cal dir-ho sense embuts: feia molt temps que servidor no sentia l’orquestra del Liceu sonar d’una forma tan bella i quadrada amb tanta disciplina. He escrit sovint i insisteixo en el fet que el nostre teatre públic hauria de comptar amb un director titular expert en el repertori italià (com ara el recent Riccardo Frizza) o un germanòfil contrastat (hauríem de buscar un Weigle jove, per entendre’ns). Però si el Liceu ho té pelut per contractar un director titular de primera línia, podria fintar el prestigi dels teatres del món amb més solera (i pressupost) per idear una titularitat diferent. Primer, pel fet transcendent d’ésser un dels primers coliseus del món comandats per una dona i, al seu torn, per fer-ho amb una director que ha palesat excel·lència en una partitura tradicional i que podria ser aptíssima per liderar la feina pendent de consagrar-hi el repertori operístic modern i viu.

Feia molt temps que servidor no sentia l’orquestra del Liceu sonar d’una forma tan bella i quadrada amb tanta disciplina

L’Auditori de Barcelona ja ha liderat els equipaments públics d’Europa en la tasca de contractar batutes d’una forma pràcticament paritària amb uns resultats que, de ben segur, marcaran petja a llarg termini. Mälkki ja ha assumit titularitats importants (primer a Hèlsinki i després com a Principal Guest Conductor de Los Angeles, poca conya), amb 53 tacos es troba a l’acme de la seva carrera i, pel que vaig escoltar l’altre dia, pot contagiar els professors del Liceu amb les dues forces rectores indispensable amb què ha de comptar un director: autoritat i entusiasme. Què me’n dieu? Potser ja seria hora d’anar contractant una nova directora al Liceu?