Una porta aèria per a la cultura

Amb aquesta història que relaciona la cultura que arriba de tot el món per avió fins a Barcelona, ​​iniciem una sèrie de cinc capítols a ‘The New Barcelona Post’. Una sèrie que parla de la relació de la ciutat amb el seu aeroport des de molts punts de vista: l’econòmic, l’esportiu, el cultural, el social… És una mirada al passat de l’aeroport de Barcelona, ​​anomenat oficialment El Prat des de 2011 i al qual se li va afegir el nom de Josep Tarradellas a la primavera de 2019.

L’aeroport que coneixem està situat a uns terrenys que porten veient com els avions venen i van des de fa més de 100 anys. La Volateria va ser el nom del primer camp d’aviació de Barcelona, ​​elevant a definitiva l’operació aèria des de la ciutat, que el 1910 es va estrenar a l’hipòdrom de Can Tunis… tot i que aquesta dels cavalls és una història per a un altre capítol.

Cinema, música, art i artistes

Barcelona-El Prat és pas obligat de tot artista que ve a actuar o a presentar-se a Barcelona. L’exemple més recent és Bruce Frederick Joseph Springsteen. A punt de fer 75 anys, el músic de New Jersey va actuar dues nits, les del 22 i 24 de juny a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. També va passar unes quantes nits al seu allotjament preferit de la ciutat: el Gran Hotel La Florida, situat pràcticament al cim del Tibidabo, un establiment que compleix amb escreix la seva necessitat de tranquil·litat i privadesa, com passa també amb els seus viatges amb avió.

Springsteen va arribar i va sortir de Barcelona fent ús de la Terminal Corporativa de l’aeroport de Barcelona, ​​un discret edifici al marge de la T1 i la T2. Aquest dona servei als jets privats i de negocis, una instal·lació inaugurada el desembre de 2008, molt apreciada pels VIPs de tota mena que arriben a la ciutat al marge dels vols regulars.

La privadesa de la terminal corporativa és una de les característiques més apreciades per les personalitats i els equips que els acompanyen. No obstant això, si ens remuntem a anys enrere, les celebritats que arribaven amb avió ho feien d’una manera molt diferent: eren esperades per centenars o milers de persones a les terrasses de les terminals o al perímetre de l’aeroport, zona a la qual de vegades s’acostaven per saludar aquells qui arribaven, o els acomiadaven.

Les visites d’artistes, cantants, actrius i persones relacionades amb el món de l’espectacle també tenien un element molt característic: la presència de periodistes i fotògrafs a peu d’avió. Professionals acreditats per l’autoritat aeroportuària que tenien accés a la plataforma per poder fer fotos de les arribades i sortides de les grans figures que arribaven a Barcelona per tal de fer una actuació, una presentació o per fruir d’uns dies de vacances.

Així, mentre els fotògrafs aprofitaven l’ocasió de poder agafar bones imatges de cares conegudes desembarcant d’un avió, els reporters, amb micròfon o amb llibretes, prenien nota de les primeres impressions del famós o famosa en qüestió que es deixava caure per Barcelona en viatge promocional, professional, personal o de pas cap a una segona destinació aprofitant els vols de connexió que passaven pel Prat.

Del vaixell a l’avió

La presència d’un nombre cada cop més gran de personalitats que arribaven a la ciutat per via aèria anava en detriment d’aquelles que feien servir la terminal internacional de passatgers del Port de Barcelona, ​​situada on ara hi ha el World Trade Center i, més concretament, el seu edifici est.

El transport aeri va començar a competir cara a cara amb els viatges transatlàntics per vaixells de línia regular a partir de finals dels anys 40. En el cas de Barcelona, ​​l’arribada de les companyies Pan American i TWA des de Chicago i Nova York van canviar la percepció dels viatges amb avió des de i cap a la capital de Catalunya. No eren vols directes, car les limitacions dels primers aparells transoceànics obligaven a parades intermèdies per proveir-se de combustible i canvi de tripulacions. Tot i això, amb aquests avions, Barcelona entrava de ple en aquell grapat de capitals europees modernes amb serveis directes als Estats Units.

Ara, l’aviació s’ha normalitzat, democratitzat. Tots volem: autors, admiradors

El món dels viatges canviava i moure’s entre continents o dins de la mateixa Europa ja no era una aventura total, sinó un desplaçament que es resolia en qüestió d’hores. Això va canviar la relació de l’aeroport amb la societat, que va passar de ser un lloc gairebé exòtic a un lloc cada cop més freqüentat. Si el 1947, any previ a la inauguració de la primera terminal del Prat, van viatjar amb avió 61.000 passatgers des de i cap a Barcelona, ​​vuit anys després, el 1955, la xifra ja havia arribat a 432.000 persones. Poques, si les comparem amb el trànsit actual que frega els 50 milions de passatgers anuals, tot i que en perspectiva era un creixement espectacular si ens fixem en la mida de les companyies aèries, el preu de volar i el limitat número de línies o freqüències disponibles entre ciutats

Celebritats a Barcelona

En una Espanya molt diferent de l’actual, viatjar a l’estranger era gairebé un esdeveniment. Més encara si es feia amb avió. Els preus dels bitllets per volar a les capitals d’Europa o als Estats Units van ser durant molt de temps gairebé l’equivalent al que costaria fer-ho avui en avió privat, de manera que l’arribada de les grans personalitats del món de la cultura es convertia en un autèntic esdeveniment. Qui era una estrella ho era amb tots els ets i uts. 

Gràcies a l’aeroport, Barcelona s’obria una mica més al món i certa modernitat hi arribava a comptagotes. En forma d’actors i actrius, de cantants, de pintors, escriptors, cineastes… Arribaven amb els vols de la BEA des del Regne Unit, amb Lufthansa des d’Alemanya, amb l’ aerolínia Alitalia des de Roma, amb les nord-americanes des de la desitjada Manhattan o amb Iberia i Aviaco des de diferents destinacions europees i nacionals.

Els grans ballets d’Europa i Amèrica que han actuat al Liceu les darreres dècades han arribat per avió. També al Liceu o al Palau de la Música han arribat via aèria grans orquestres simfòniques. Totes les estrelles de l’òpera mundial han estat rebudes amb interès al Prat. I també han estat acomiadades. Doncs les grans figures locals han iniciat les seves gires artístiques des de la ciutat: des de Montserrat Caballé fins a Victòria de Los Angeles o Josep Carreras, aquest últim usant tant vols regulars com avions privats.

Les grans estrelles del cinema han passat per la ciutat usant preferentment l’aeroport, com podem veure a les fotos que acompanyen aquest text i que formen part del fascinant arxiu fotogràfic que es conserva al departament de comunicació de l’aeroport, a la T1: centenars d’imatges en blanc i negre de cares per a la història i altres cares que van ser cèlebres al seu temps per apagar-se amb el pas dels anys.

Resulta interessant veure les imatges quotidianes d’una Ava Gardner passejant rumb al seu avió portant-hi alguns diaris, la cara de pocs amics d’una joveníssima Gina Lollobrigida perseguida per la pista de l’aeroport per un reporter amb un micròfon a la mà, l’encant de Claudia Cardinale, el carisma de Marisol o la serietat del dramaturg Tennessee Williams a la terminal del Prat esperant pacientment la facturació del seu vol mentre és fotografiat, per no parlar dels Beatles, Joan Manel serrat, de Sica…

Marcant estatus

L’arribada o la sortida de Barcelona per l’aeroport marcava estatus. Volar als 50 i 60 estava lluny de la normalitat actual i un embarcament o desembarcament amb presència de mitjans gràfics era aprofitat per les figures de llavors per incrementar la seva popularitat, incidir en la seva proximitat, amabilitat… o mantenir un aire de misteri o seriositat.

L’arxiu fotogràfic on apareixen les estrelles dels diferents camps de la cultura acaba amb l’arribada del color als revelats. L’increment de les mesures de seguretat fa que cada cop es restringeixi més l’accés a les plataformes, i la desaparició de les terrasses per veure la pista, han fet que els usuaris de la terminal no passatgers s’apropin cada vegada menys a l’aeroport per donar la benvinguda o acomiadar les persones que admiren. Moltes coses canvien amb el temps. Potser per lògica. 

I la vida continua

El que no canvia és l’ús de l’aeroport, cada vegada més important i concorregut. La cultura segueix viatjant amb avió i els seus protagonistes també. Ja no hi ha fotògrafs destacats a l’aeroport ni periodistes que intenten treure alguna declaració a peu d’avió. L’aviació s’ha normalitzat, democratitzat. Tots volem: autors, admiradors… i el Prat continua sent la gran entrada i sortida al món de tendències, dels qui les creen, les filmen, les canten o fan que sonin o es ballin. Tot passa per les tres terminals de l’aeroport de Barcelona-El Prat, que recorda a una personalitat que també va arribar a la ciutat a través d’aquesta instal·lació: Josep Tarradellas.