[dropcap letter=”L”]
isboa dolça i abarrocada, un punt laberíntica, misteriosa… Hi ha tres ciutats que tenen un mateix aire, en l’Europa meridional: Nàpols al mig, i Constantinoble i Lisboa, en l’un i en l’altre extrem. Són ciutats literalment entranyables, un punt orientals, inflades de vida en el seu benestar ja passat. Però és com si sabessin que el benestar més perdurable és, justament, el benésser, la consciència de la pròpia personalitat.
No són ni ciutats mortes ni ciutats abandonades: són ciutats habitades amb estimació, ciutats d’una gran humanitat, amb molta circulació de sang.
Aquestes tres ciutats –Lisboa, Nàpols, Istanbul- tenen caràcter, una forta identitat que els ve donada per la consciència de la mort que des de segles les ha anat amenaçant. Són ciutats amb una fesomia que trontolla, amb una arquitectura que el temps ha anat corcant, però amb una gent que hi viu amb el neguit d’haver de donar fe de vida de manera constant.
Els seus habitants se senten orgullosos de ser‑ho, però també saben que l’elegància interior és la més important, que no hi ha millor manera d’aparèixer al món que sent tal com s’és, amb tota naturalitat. Per això els qui hi viuen criden i gesticulen tant: per imposar‑se visiblement a la matèria inert que el pas del temps desconsidera. No són, en aquest sentit, ni ciutats mortes ni ciutats abandonades. Són ciutats habitades amb estimació, ciutats d’una gran humanitat, amb molta circulació de sang.
Lisboa té misteri. El millor és contemplar‑la immòbil, un diumenge a la tarda, des d’un mirador. Potser des del Bairro Alto encès per la posta, rosat. Entre els rectangles de les edificacions us reclama l’atenció la circularitat de la cúpula de la Sociedade de Geografia de Lisboa, amb la lluerna per mirar el cel i el cementiri a tocar. I enllà, el castell de São Jorge, amb la pinya de cases del barri d’Alfama, esglaonat fins al riu.
El riu, a l’alba i al capvespre, es disfressa amb una boira incerta. L’horitzó terrenal, d’aquesta manera, arriba a confondre’s amb el de l’oceà. El món no té fi…El somni és dilatat, etern. La sensació d’abisme acompanya tots els finisterres
Lisboa és, en aquest marc, un lloc privilegiat. A tocar de l’Atlàntic obert, a redós d’una o altra muntanyola de les set –com a Roma- en què ha crescut la ciutat. Terra ferma vora mar. Quina seguretat no dóna i no ha donat aquesta privilegiada situació! Una ciutat en un estuari és una ciutat que ha d’entendre’s en terra poc o molt estantissa, en ubicació poc o molt provisional.
Des del mirador del Bairro Alto, la capital portuguesa és una ciutat de cases que es toquen tot al llarg d’una superfície molt dilatada, amb protuberàncies, irregular. Muntada sobre set pujols ‑com Roma, sí‑, Lisboa és una ciutat molt estesa, que no ha pogut créixer més enllà del riu que li fa com de mar. On es pon el sol que la imaginació convida a seguir, occident enllà…
El riu, a l’alba i al capaltard, es disfressa amb una boira incerta. L’horitzó terrenal, d’aquesta manera, arriba a confondre’s amb el de l’oceà. El món no té fi…El somni és dilatat, etern. La sensació d’abisme acompanya tots els finisterres ‑i Portugal n’és un, de cap a cap. En aquests espais, és fàcil que el vertigen s’apoderi dels pobres mortals. Fatigats per la bromositat grisa, per la incertitud exterior, es donen a la transcendència somiant. Somiant què? “Mons que brollen i mons que ja han fugit”, tal com ho veia l´iberista Joan Maragall.
Per defensar‑se de la irrealitat, però, sembla que a Lisboa cada cosa sigui al seu lloc. El visitant s’ho va trobant, si és que s’hi ha volgut perdre a peu, sense planificació. La ciutat és més ampla que alta: sembla encara dominada per la por de créixer massa amunt…
El record del terratrèmol? No costa gaire de creure que l’inconscient col·lectiu pot transmetre prevencions durant generacions i generacions. És el que ha passat amb els lisboetes, des de mitjan segle XVIII fins avui. En l’Europa il·lustrada, l’Europa de l’optimisme històric i de la racionalitat, el fet que la terra s’esqueixés posant‑ho tot damunt davall va causar un gran efecte. Voltaire mateix va fer-ne categoria…
El terratrèmol del dia de Tots Sants de 1755 és tan present en la memòria de Lisboa com a Nàpols les efusions del Vesubi que van acabar amb Pompeia. El gran desconcert va donar pas a una solemne relativitat. És una relativitat, ploranera, de gat escaldat. Més preventiva que equilibradora. El present, aquí, a penes mai ha pogut gaudir de més crèdit que no pas el passat. Lisboa, tot Portugal, és una realitat terrestre que es fonamenta en l’ahir i en l’enllà…
A Lisboa s’ha allargat fins avui la vigència del barroc. I no pas necessàriament perquè el barroc fos l’estètica dels anys d’esplendor imperial. Ni tampoc perquè el setcentisme confiat hagués rebut el cop mortal d’aquell terratrèmol vingut sense previ avís ni posterior explicació racional. No. El barroc és vigent a Lisboa perquè aquesta estètica recarregada encara hi és un estat d’esperit, una emanació vital. Com el fado, la cançó de la nostàlgia.
