UnderPool, amb escarpa i martell

UnderPool és un do it youself, un fes-ho tu mateix de manual. La verticalitat i el lideratge van a càrrec del saxofonista Sergi Felipe (1979) i el bateria Pep Mula (1975), ambdós barcelonins. Són músics i gestors de maneres tranquil·les, però amb caràcter. En cas contrari, els deu anys de trajectòria del segell no existirien. També són perseverants. Una qualitat que adorna a molts jazzistes i músics d’altres disciplines, davant les adversitats. 

La nit de dissabte no només va ser un èxit de convocatòria, en què un espai situat en un segon pis semblava una cava de sempre, també va ser una data que fixarà en certa manera un ara i un després de l’escena musical de la ciutat i, també, de Catalunya. A banda de l’alt nivell que van proposar els músics que es van sumar a la celebració, va quedar palès que ningú dalt de l’escenari va mencionar el mot jazz. Els agosarats que es van adreçar al micròfon van parlar de música, sense més ni més. Aquest detall no és cosmètic, és simptomàtic. Un altre aspecte a tenir en compte és que els cinc concerts programats van tenir en comú l’absència quasi absoluta de l’electrònica; les sonoritats analògiques van marcar el ritme i la temperatura de la nit. La guitarra elèctrica de Jordi Matas va ser la quota de voltatge. 

L’ordre d’aparició van ser el següent: en format de duet, Lídia Facerías (piano) i Edu Pons (saxo, flauta i clarinet) van interpretar un jazz introspectiu recollit del seu àlbum Mapas de Días y Pajaros; el quintet de Pep Mula mostrà amb solidesa el càlid classicisme d’Elixir/Mula Vol. 3, i Lluís Vidal (piano) i David Xirgu (bateria) lluïren amb el seu àlbum d’homenatge Carla Bley Songbook, dedicat a la recentment desapareguda compositora i pianista nord-americana, una figura heterodoxa del jazz més llibertari. La cantant madrilenya Carmen Lancho, ben a prop de les tècniques de l’scat i el vocalese, i el seu trio van estar correctes amb No!. I va tancar la convocatòria el pianista Toni Saigi amb el quartet Tronik, que presentaren Wara, el jazz més clàssic, en evolució. D’una manera o altra, tots van viatjar per les essències del gènere per formalitzar una mirada crítica a una música quasi sempre en moviment, sense trencar esquemes; és a dir, les habituals mirades disruptives del jazz no van ser convidades. En aquesta ocasió, l’audiència ho va donar per bo.

Barcelona té bones escoles per estudiar música, però pocs espais per mostrar els seus coneixements, cosa que provoca una dificultat màxima a l’hora de tocar davant el públic

UnderPool és el radar del jazz underground que mobilitza públic i músics educats i sobradament preparats per oferir el millor jazz fet al país cap al món, com ho demostra la plataforma Bandcamp, on UnderPool té una presència significativa. Des de 2013, el segell discogràfic, que disposa d’un estudi a Esplugues de Llobregat, demostra que no tot passa per Barcelona. Les vinculacions de Sergi Felipe i Pep Mula ho certifiquen. “La relació amb l’Estival d’Igualada ha estat molt fructífera. Amb ells hem editat nou edicions de la Carta Blanca. La Carta Blanca consisteix a donar l’oportunitat d’enregistrar el primer disc com a líder a un músic. Dani Comas, Santi de la Rubia, Ester Quevedo, Clara Lai en són alguns exemples. Aquesta darrera edició ha estat per a la contrabaixista Carla González Ferrer”, expliquen els responsables. També tenen un acord amb el Cicle de Jazz C-65, a Llagostera i Cassà de la Selva (Girona).  

Des de 2013, el segell del cactus trempat i feliç, ha publicat en deu anys quasi vuitanta referències. Els organitzadors destaquen títols com ara: d. a. UnderPool Ú (2013); UNDP Collective, UnderPool 3 (2014); d. a., UnderPool 5 (2017); Jaume Llombart, SOLO Jaume Llombart (2015); Bill MchHenry, Solo (2018); Clara Lai, Creciente (2021), y Underpool Collective, On Tape / Wedding Songs (2023). Fins el moment, en el catàleg, han participat prop de dos-cents músics.

Les referències indiquen sense gaire biaix que la proposta de Felipe i Mula funciona en una ciutat que té bones escoles per estudiar música, però pocs espais per mostrar els seus coneixements, cosa que provoca una dificultat màxima a l’hora de tocar davant el públic. On són les autoritats respectives per escoltar, conèixer i ajudar en les tasques de difusió d’un talent divers, adquirit en els diferents graus i plans d’estudis els quals es consideren professionalitzadors? Al respecte, l’experiència dels gestors és clara: “Excepte una col·laboració amb Institut Ramon Llull, la veritat és que no hem gaudit de cap ajuda pública. La nostra infraestructura és molt senzilla; en cap cas, és prou gran per accedir als ajudes amb tota la gestió que comporta”.

Com haurà observat el lector, aquestes línies no han estat la convencional ressenya d’una nit musical. És la crònica d’una merescuda celebració. Els paràgrafs volen ser una constatació preocupant d’un sector que lluita amb les ungles —i algun cop, també, amb les urpes— per fer-se present en l’inestable ecosistema musical del país. Un projecte com UnderPool és un exemple clar de la feina ben feta. El seu catàleg, construït amb amor i precisió, és quelcom més que el simple fet d’anar traient emocions i visibilitat amb escarpa i martell, de dins del core de la indústria musical. El segell del cactus vol ser feliç mentre sacseja l’audiència, que és reduïda, sòlida i constant.