Si Schuman, Monnet o Adenauer haguessin estat presents quan es van commemorar els seixanta anys de la signatura dels Tractats de Roma el 25 de març de 2017, possiblement s’haurien sentit profundament commoguts pel grau de desenvolupament de l’Europa actual, en observar el present mirant enrere per valorar la distància recorreguda i la comunitat de destinacions que van forjar els estats del continent europeu en poc més de mig segle. En seixanta anys, hem passat de 6 a 28 estats membres, de tres comunitats europees a la Unió Europea, d’una Europa dividida pel teló d’acer a l’Europa reunificada de l’era postsoviètica, dels pobles d’Europa a la ciutadania europea, del mercat comú a la unió econòmica i monetària. Les visions més euroescèptiques del procés d’integració europea, les d’abans i les d’ara, no aconsegueixen esborrar el caràcter extraordinari de l’empresa europea com a forma de reorganització de les relacions entre els estats després de l’hecatombe de la Segona Guerra Mundial; la innegable transcendència de la Unió Europea com a politeya de nou encuny; alhora supranacional i intergovernamental, comunitària i cooperativa; una organització política que, sense ser una federació i sent molt més que una confederació, tendeix a la integració econòmica i unió política dels seus membres per mantenir la pau i assegurar la prosperitat del continent europeu.
Tot això malgrat les crisis sofertes i també gràcies a aquestes. La història de l’Europa unida prova precisament l’efecte catalitzador dels moments de conjuntura crítica. La Declaració Schuman del 9 de maig de 1950, text fundacional que va establir les bases del Tractat de París constituent de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer el 1951, es va rebre i va passar a la història com un bàlsam reparador, una declaració que va permetre segellar la reconciliació francoalemanya mitjançant la creació d’una estructura d’abast modest en termes competencials —en limitar-se al carbó i l’acer—, però crucial simbòlicament en disposar una fórmula supranacional que permetia superar i relegitimar l’Estat-nació europeu després del conflicte mundial.
Després de la desolació inicial causada per la decisió britànica de posar fi a quaranta anys d’història compartida, també es pot entreveure que el Brexit, lluny de diluir la construcció europea, en reforçarà la cohesió així com el fonamental eix francoalemany
I així, successivament, des del principi fins al present, aquest pèndol en moviment, les grans etapes del procés d’integració europea repliquen la mateixa seqüència. Els salts qualitatius més grans de la història de la construcció europea tenen l’origen en moments crítics previs; períodes adversos que l’han esperonat i han servit de catarsi. Els dos Tractats de Roma del 1957, fundadors de la Comunitat Econòmica Europea i d’Euratom, van servir de revulsiu davant del fracàs de la Comunitat Europea de la Defensa del 1952; l’Acta Única Europea, que va transformar el Mercat Comú en Mercat Interior el 1986 també va institucionalitzar i formalitzar en un únic instrument jurídic —d’aquí prové el nom de “acta única”— el Mecanisme de Cooperació Política (CPE) del 1970 va reactivar, amb teràpia de xoc, la integració després de vint anys de congelació com a resultat de la crisi de la cadira buida del 1965—abandonament de les reunions comunitàries per part de França per bloquejar decisions per majoria qualificada— i del Compromís de Luxemburg del 1966, que era el veto per interessos nacionals. El Tractat de Maastricht que va disposar la creació de la Unió Europea i d’una ciutadania associada a la pertinença a la Unió, a més de transformar i declinar l’antic Mecanisme de CPE en la Política Exterior i de Seguretat Comuna i la Cooperació en Assumptes de Justícia i Interior troba la seva raó de ser en la caiguda del Mur de Berlín, la implosió del bloc soviètic, la guerra a l’antiga Iugoslàvia i el reposicionament d’Alemanya davant el nou ordre mundial. En el mateix sentit, més enllà de les teories monetaristes, l’adopció de la moneda única s’ha de posar en relació amb la reunificació alemanya, de la mateixa manera que l’adopció del Tractat d’Estabilitat i els avenços en matèria d’unió bancària des de l’any 2012 s’han d’interpretar tenint en compte la crisi econòmica i financera iniciada el 2008. Després de la desolació inicial causada per la decisió britànica de posar fi a quaranta anys d’història compartida, també es pot entreveure que el Brexit, lluny de diluir la construcció europea, en reforçarà la cohesió així com el fonamental eix francoalemany.
En definitiva, seixanta anys de trajectòria comuna demostren no només l’extraordinària capacitat de resistència de la integració europea davant els embats cíclics de la història, sinó la força motriu exercida per les condicions adverses sobre el desenvolupament del procés. Les crisis europees no han estat el final de la història. Més aviat han contribuït a reafirmar el caràcter únic de l’Europa unida. Tornar a l’origen, definir la idea d’Europa, pronunciar-se sobre la naturalesa i els fins de la seva organització política; en definitiva, dur a terme un exercici ontològic sobre el ser i l’esdevenir europeus. A tot això han contribuït les crisis, a valorar el present, ancorant la mirada en la memòria i consciència del passat.
