L’univers expansiu de Mari Chordà

No fa falta posar-se a pensar massa per entendre per què els grafitis de membres virils proliferen pels carrers i tothom sap dibuixar-los, però no passa el mateix amb el seu homòleg femení. La sexualitat masculina està sempre present, es coneix i se sap satisfer, mentre que les alternatives queden relegades, encara avui. Mari Chordà (Amposta, 1942) ho tenia clar ja a la dècada dels seixanta, quan va retratar la seva primera vagina, en plena dictadura franquista. Vagina (1964) es troba a una cantonada de la sala blanca del Macba que s’ha vist envaïda per les seves formes orgàniques, sinuoses i juganeres, plenes de color i vida, que se senten molt properes perquè descriuen des de dins allò de què poc es parla.

“El meu cos era el meu model”, explica l’artista polifacètica, pintora, però també escultora, poeta, editora, professora i, sobretot, activista. Van ser els quadres de la sèrie Vaginals els que la Tate Modern de Londres va recuperar l’any 2015 en una mostra sobre l’univers pop, quan Chordà va tornar a sonar aquí i se la va recordar, començant a visibilitzar-la i dedicar-li aquest donanatge, com diria ella barrejant les paraules de dona i homenatge, que encara no se li havia fet. Des de llavors, a poc a poc s’ha anat parlant d’ella, primer amb una exposició individual a la galeria Mayoral el 2021, amb convocatòria a la seu de Barcelona i a la de París, per a després arribar a la primera gran retrospectiva Mari Chordà… i moltes altres coses que es pot veure fins a principis de gener al Macba, comissariada per Teresa Grandas i coordinada per Guim Camps. Com era d’esperar amb Chordà, sempre molt vinculada als seus orígens, la mostra es va veure primer a prop de casa seva, al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona.

Aproximant-se a l’abstracció, Chordà estudia el cos femení a partir de retratar-ne el seu, autoexplorant-se sense vergonyes ni obscenitats i elevant el seu sexe mentre ignora la mirada masculina que el cosifica, tant si és per descriure com canvia el cos durant l’embaràs (Autoretrats embarassada, 1966-1967) com per narrar com sent la sexualitat, lliure i plena de plaer (Coitus pop, 1968). En una Espanya grisa que reprimia, amb les dones sempre subjugades als homes i amagades en l’àmbit domèstic, les seves pintures coloristes i fluides desafiaven la moral i l’ordre que l’artista ja havia contestat quan estudiava Belles Arts a la “molt carca” Universitat de Barcelona (UB) entre 1959 i 1965. Ella i companyes de classe van reclamar que els models que pintaven també estiguessin nus com ho estaven les models, petició que va quedar desatesa.

Una trajectòria reivindicativa que va començar amb pintura figurativa, amb primers treballs com quan la seva mare li va demanar amb 13 anys que pintés una marededeu per al seu sant, tot i que també gravats o collages de fusta amb els quals mirava a la dictadura franquista, amb animals monstruosos que aixafaven les multituds, colors foscos i tons grisos i blaus que res tenien a veure amb la seva explosió més pop quan es va traslladar a París amb el seu marit. “No m’he considerat mai una artista pop. El concepte del color, el procés i el meu interès per la figuració —en cap moment realista— van fer que l’art pop fos una de les meves referències”, matisa. D’aquesta etapa, segons assenyala el coordinador de l’exposició, els quadres són de dimensions més reduïdes perquè poguessin entrar a la maleta.

El naixement de la seva filla Àngela també va ser una font d’inspiració quan va començar a fer escultures de joguines, obres també lluminoses i de dimensions abastables, amb les quals, a més, es podia interactuar, manipulant-les i canviant la composició. Aquí es troben en el centre de la sala del Macba, envoltades de la seva visió de la maternitat i les relacions sexuals, sense deixar de banda les pintures que dedica a les secrecions corporals, unes altres grans oblidades d’una feminitat que sempre ha de ser neta i polida, amb Líquids (1966), Llàgrimes (1966) o Dissoldre’s (1967/2004).

Les pintures de Chordà amb les quals mirava on ningú volia veure es van detenir a mitjans de la dècada dels setanta, període en el qual s’expandeix el seu activisme feminista. Forma part d’iniciatives com quan un grup de dones netejant el terra va interrompre les Primeres Jornades Catalanes de la Dona el 1976, performance molt ben retratada per Pilar Aymerich com es pot veure aquests dies a la Tecla Sala. Després va formar part del bar-biblioteca feminista laSal, fundat el 1978 en ple Raval, comprant el local a base de préstecs bancaris i familiars. Al carrer Riereta, on ara es troba l’imprescindible restaurant Guixot, neix un espai on aprendre, escoltar xerrades, reunir-se i passar-s’ho bé amb les companyes, però també oferir suport legal i assessorament mèdic. Un any després es funda el segell laSal, Edicions de Dones, en funcionament fins als 90, amb publicacions com ara Manuales de salud on s’abordaven qüestions com la regla, o L’agenda de les dones, encara avui vigent però impulsada per un altre col·lectiu. També va escriure, com el poemari …i moltes altres coses (1978) que dona nom a l’exposició del Macba i va ser republicat per laSal, Edicions de Dones anys després.

Si va ser pionera als seixanta, Chordà ho torna a ser a partir de mitjans dels noranta quan recupera la pintura i s’endinsa en la fotografia, amb un canvi de registre absolut, fins i tot sembla una artista completament diferent. Aquesta etapa queda recollida en una segona sala al Macba, on predomina el blau, amb el seus quadres sobre el mar i unes criatures aquàtiques que anomena cetàcies. Un context nou en el qual també apareix el cos femení, passant de la reivindicació de la seva sexualitat i llibertat a la defensa de la seva relació innata amb l’entorn natural, molt invisibilitzada en el món capitalista. Retrata els seus paisatges del sud de Catalunya amb colors pastel i reflecteix les dones, com a la instal·lació Úter/ou (2017/2024). Amb aquesta última vol posar en valor a la microbiòloga Lynn Margulis, que va descobrir un nou tipus de bacteris al Delta de l’Ebre, les espiroquetes. També les reivindica en una sèrie fotogràfica del 2011 amb un cos femení banyant-se al mar, molt semblant a la que va fer el 2006 i va titular Silenci. Per a Margulis, Chordà va demanar que posessin el nom de la científica a la plaça que li dedicaven a Amposta, però no ho va aconseguir.