Fins al 19 de setembre, encara sou a temps de veure —tot i que dir veure és quedar-se molt curt— Urban Nature, una xxx de Rimini Protokoll. Escric xxx deliberadament perquè encara ara, vint-i-quatre hores després de veure-la o viure-la —o el que sigui— al CCCB, on va estrenar-se mundialment el passat 2 de juliol, no sé com qualificar l’experiència: pel·lícula transitable, recorregut immersiu, instal·lació interactiva, performance, muntatge teatral… Urban Nature és tot això i segurament més coses.
L’objectiu principal del projecte és reflexionar sobre la ciutat o les ciutats; per fer-ho, el CCCB ha optat per un format o suma de formats que, per força, també conviden a reflexionar sobre la superació de les narratives tradicionals en els espais museístics. L’ús dels recursos digitals i una precisa sincronització dels diversos elements que componen Urban Nature converteixen el que a priori podria ser una simple visita en una sorprenent performance amb múltiples interaccions del tot insospitades.
Darrere Urban Nature hi ha, com he dit, Rimini Protokoll, una companyia alemanya, reconeguda internacionalment, formada pels directors de teatre Helgard Haug, Stefan Kaegi i Daniel Wetzel que fa més de dues dècades que desenvolupa projectes de teatre experimental. Per Urban Nature han comptat amb la col·laboració de l’escenògraf Dominic Huber amb qui, prèviament, ja havien desenvolupat una sèrie de projectes que aborden temes de caràcter social, sovint controvertits, a través de la combinació de llenguatges i disciplines.
L’ús dels recursos digitals i una precisa sincronització dels diversos elements que componen Urban Nature converteixen el que a priori podria ser una simple visita en una sorprenent performance amb múltiples interaccions del tot insospitades
Sobre el fons d’Urban Nature m’agradaria dir-ne poca cosa en aquest article. Principalment, per no condicionar-vos la visita —compto que després de llegir-me correreu a buscar data per anar al CCCB— i perquè d’aquesta manera us pugui sorprendre tant com a mi. Només us avançaré que el relat d’Urban Nature parteix de set històries reals, les vides de set ciutadans molt diferents entre ells però que tenen una cosa en comú: Barcelona.
Urban Nature convida a reflexionar sobre la gestió dels recursos naturals a una gran ciutat com la nostra, el dret a l’habitatge, la irrupció de la nova economia i els nous models de feina que fa emergir, les desigualtats socials, els perills… Crec que el CCCB l’ha encertat de ple produint aquest projecte i programant-lo precisament ara quan el confinament, el toc de queda o la limitació de les interaccions derivades de la pandèmia de la covid-19 han alimentat un cert discurs anticiutat o, com a mínim, ens han fet reflexionar sobre si l’urbs és l’espai més propici per a la nostra realització personal. Jo segueixo pensant que sí.
