“Hola, EMPAR. Et recordem que la teva cita per vacunar-te contra la covid-19 és el dia 18 de maig a les 12:45 a Fira de Barcelona-Pavelló 4—Nivell 5B, Avinguda de Rius i Taulet, 12, de Barcelona. Evita esperes venint només 5 minuts abans”. Què fàcil és dir-li a algú, per SMS, que arribi només cinc minuts abans. Un major de cinquanta anys no podrà mai complir-ho.
El que faré, em dic (perquè els de cinquanta en amunt parlem sols, i més si duem mascareta) és arribar al lloc mitja hora abans, i un cop el tingui ben localitzat (i sàpiga quina és la complicada porta per on haig de passar amb els meus companys de generació) esperar-me darrere d’un fanal, per no fer el préssec. El que passa és que els meus companys de generació han tingut la mateixa idea. Al meu voltant, homes i dones que saben qui és Leif Garret, els chicles niño i chicles niña, els caramels Bandoleros, el Bony i el Bucanero, Sabrina i Samantha Fox i la menys coneguda (però també pectoralment desenvolupada) Danutta Latto s’esperen nerviosos com jo.
Entro deu minuts abans, no sigui cas que se’m saltin. Com quan vaig a Hisenda i em diuen que el meu número sortirà a la pantalla. Em poso a patir per si m’ignoren i vaig anant de tant en tant al taulell. “La Pfaiser, la Pfaiser”, diu un home per telèfon. Entro a la fira, doncs, pel carrer Rius i Taulet, per darrere. “Entrin per aquesta porta!”, no deixa de repetir un noi que, a l’esquena, hi porta escrit que és voluntari. “Tinguin el DNI i la targeta sanitària a la mà”, ens crida una dona. El DNI i la targeta sanitària! Els haig de tenir a la mà, però no em puc aturar, perquè al meu darrere hi ha ex menjadors de bucaneros que tenen tanta pressa com jo per arribar no se sap on. Després, després m’aturaré i ho buscaré. Ara no. Ara no puc interrompre el flux generacional.
“Hola!”, em diu un home. No sé qui és, perquè va amb mascareta, i perquè si no hi anés tampoc el coneixeria. No conec ningú, per això saludo tothom. “Em coneixes?”, em pregunta. “He vist que portes una motxilla del club de fitness de Can Caralleu…”, li dic, pensant si algun cop he anat a Can Caralleu. “Sóc en Jofre Janué”, em diu somrient. És un home del temps de TV3. “Que ràpid que va tot, no?”, li dic. “Sí!”, fa ell. Hi ha tanques al nostre voltant i tot d’agents que ens van dient on hem d’anar. És com una cua d’immigració, però molt ràpida. Aquí i allà, tanques amb noms. 5.A7, 5.A8, 5.A9… Un vigilant ens fa anar cap a la dreta, i ens diu que ens aturem al senyal del terra. Són uns peus i una llegenda que diu: “Jo m’aturo aquí”.
“Se m’han acabat les vacunes”, diu una infermera. “Ah, ara anem al magatzem”, diu un infermer. I llavors ens saluda, molt amable. “Hola!” i tot seguit em pregunta: “Estàs embarassada?”. Jo, sense pensar que és una broma, contesto: “No”. Llavors riem. M’explica que té un blog, elblogderosa, on hi dona consells (“ara, sobretot per a la covid”) relacionats amb la infermeria. “Cura de bebès, cremades…”.
“Saps què?”, diu en Jofre. “M’he donat compte que sóc gran, perquè veig la gent al meu voltant”. Jo ric. Em passa el contrari. Juro que veig a tothom molt jove i guapo, és una defensa del cervell, potser. Tot de dones, de la cua, fan fotos del moment.
“Hola, seu aquí”, em diu una altra infermera. Deixo les coses com puc i m’assec en un tamboret. “Estàs espantada?”, em pregunta. “No, gens”, dic jo. I m’arremango el braç dret, perquè m’han dit que la vacuna fa mal i jo sóc esquerrana. “Has posat moltes injeccions?”, li pregunto. Ella somriu (o això sembla, sota la mascareta). “Moltes!”. Llavors em pregunta si he passat la covid. “No ho sé…”, dic. “Has tingut símptomes?”. Li contesto que no. I li pregunto, esclar, què passaria si l’hagués tingut. “La dosi seria diferent”.
Em clava la punxadeta, que no fa gens de mal i em diu que surti i que m’esperi quinze minuts. “Per què?”, pregunto. “Per si et fa reacció”.
Fora del set, tot de gent asseguda, somrient, es dona conversa. Ens fem fotos amb els vigilants, amb els infermers, amb els d’emergències, amb els altres vacunats, uns vacunats que van veure el programa Aplauso i recorden el ballet Zoom de Giorgio Aresu, que tenia com a primera ballarina aquella noia, que es deia Yu-Lan, i tothom deia que era la seva nòvia, però, qui sap? “Adéu! Jo no m’espero!”, dic als meus vacunats amics, que van veure Heidi a les teles en color dels veïns, que van anar al cine a veure Grease, que van seguir per la tele com queia el mur de Berlín.
