En aquest país es parla molt de vagues generals, però generals, generals, generals de debò, jo en la meva ja no tan curta existència només n’he vist una: la del 14 de desembre de 1988. Aquests dies farà uns 32 anyets, d’allò.
No us espanteu, que no us penso estabornir amb cap anàlisi espessa, ni contundent, ni tan sols política. Qui es vulgui assabentar de qui va convocar aquella vaga, contra qui, per què i per a què, pot anar a buscar aigua a mar a l’hemeroteca. O a la Viquipèdia.
Jo només us volia parlar avui de com per a una noieta de poble una vaga general pot arribar a esdevenir una jornada màgica. També un record d’una dolçor gairebé esborronadora.
Jo vivia llavors a Sabadell amb els meus pares, i per a mi no hi havia metròpoli al món més interessant i temptadora que Barcelona. Com em delia per anar-hi a viure. El cas és que encara em quedaven uns quants anys de ferrocates amunt, ferrocates avall. Anys d’entrar i sortir de Barcelona no como Pedro por su casa, sinó més aviat com l’Alícia de Carroll entra i surt del mirall.
A més de viure llavors a Sabadell amb els meus pares, i de delir-me per anar a viure a Barcelona, jo llavors fumava. I com. Em sembla que aquella va ser la primera vegada que vaig treure el cap com a analista: ensumant-me que la vaga seria un èxit, que de debò aconseguirien fer-la general i total, vaig prendre la precaució de proveïr-me fort de tabac el dia abans. No tothom va calcular igual de bé i es van veure algunes escenes dignes de la nena de L’exorcista.
A més de viure llavors a Sabadell amb els meus pares, de delir-me per anar a viure a Barcelona i de fumar, jo aquell dia havia quedat amb el cantautor Albert Pla, que no sé pas per què cada vegada a més gent li sembla increïble que siguem amics. El cas és que ho som. Surrealista com ha estat sempre i des del començament la nostra amistat, doncs això, que no se’ns havia acudit res millor que quedar el 14-D. Ja ni recordo si era per a entrevistar-lo o simplement per a xerrar (solíem fer sovint les dues coses alhora), però el cas és que havíem quedat aquell dia.
Quan el matí del 14-D l’Albert Pla em va trucar a casa, al telèfon fix dels pares, jo, que sempre he estat la més assenyada de tots dos (només se m’ha de veure), vaig donar per fet que era per a ajornar, tenint en compte la dificultat enorme de fer res de res just aquell dia. I ara. El sant varó de l’Albert ni s’havia assabentat que hi hagués una vaga. El que em volia proposar era no veure’ns a Sabadell sinó a Barcelona, on ell havia quedat al seu torn amb un altre cantautor, el gran Jaume Sisa. Em volia apuntar jo a anar a Barna amb en Sisa i ell? Això és el que jo en dic una oferta impossible de refusar, no les de El Padrí.
Tremolant de por de trencar l’encís, recordo que li vaig xiuxiuejar molt baixet: “Però, Albert, tu…tu saps que hi ha vaga, veritat?” A ell això no va arribar ni a entrar-li per una orella i a sortir-li per l’altra, per la senzilla raó que ja havia penjat el telèfon.
No me’n recordo de com vàrem arribar a Barcelona (en el seu cotxe?), perquè el que sí us ben juro és que no funcionava res de res. Tant és així que, en efectivament aplegar-nos amb en Sisa al lobby del seu hotel —l’Hotel Oriente de les Rambles—, on vàrem conferenciar tots emocionats i tots tètrics, semblants a figures del Museu de Cera d’allà mateix, doncs això, que es va imposar l’evidència de la impossibilitat de sopar ni allà ni enlloc. Estàvem pitjor que confinats. Érem al mig d’una fascinant ciutat fantasma.
“Però a mi m’ha convidat a sopar a casa seva el Pepe Rubianes, si voleu venir”, va engaltar en Sisa de cop i volta. I cap allà que vàrem fer via, jo espetegant de goig. De sobte em vaig veure dins d’un d’aquells grans pisos antics de la Barcelona venerable i alhora canalla, asseguda a una gran taula plena de gent encisadora, amb un Pepe Rubianes encara jove, molt lluny de la malaltia i de l’agror, resplendint al mig com un Rei Sol xerraire. No callava mai, i tot el que deia era captivador i feia molta gràcia. I a ningú no li feia cap enveja això, ni sentia frustració per allò, ni odi per allò altre. No recordó que ningú perdés ni un minut parlant de política.
Jo era tan al setè cel que, quan algú em va oferir un porro de haixix, me’l vaig ben fumar, incomplint la meva sàvia màxima de no tastar mai substàncies desconegudes, o molt poc conegudes, en entorns que no siguin de màxima seguretat. Resultat: em vaig marejar, basquejar i desmaiar escandalosament, com si fos la princesa del pèsol. En retornar-me els sentits vaig veure la cara d’en Sisa vetllant-me i tenint cura de mi amb una tendresa inefable. I del tot platònica, voldria aclarir.
Em vaig quedar a dormir ni sé on (els meus pares es van haver de fer fotre, car era cert que no anaven els trens), i l’endemà vaig quedar per esmorzar amb en Sisa al bar Cosmo, una mena de Submarí Groc molt graciosament escarxofat al mig de les Rambles.
Després me’n vaig tornar a Sabadell molt eixerida, convençuda que aquella Barcelona no podia desaparèixer mai, que res ni ningú podria arrabassar-la del meu horitzó. Que la tenia a tocar.
