La vagina és l’òrgan de l’aparell genital femení que connecta l’úter amb l’exterior del cos. Seria la porta de sortida i d’entrada, és a dir, el lloc on cal passar. Tant per néixer com per tenir plaer, és també per on surt el líquid menstrual i per on els espermatozoides pugen per fecundar l’òvul. Vaja, que és la reina del mambo.
La vagina és també l’objecte del desig de l’agressor quan viola i quan mutila els genitals a l’ablació femenina. Això ho va deixar molt clar la dramaturga i feminista estatunidenca Eva Ensler el 1996 amb l’obra de teatre Els monòlegs de la vagina traduïda a 45 idiomes i interpretada a 120 països. En aquesta interpretació se senten monòlegs de tres dones que expliquen experiències de plaer des de la masturbació i les relacions sexuals, passant també per les agressions i les violacions viscudes. En aquests gairebé 30 anys aquesta obra no s’ha deixat d’interpretar, constatant així que la vagina, com a òrgan femení, és causa d’inspiració, plaer i agressió.
Avui 25 de novembre —Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona— he volgut mirar-me el món des d’aquí, des d’aquesta paraula de sis lletres tan poderosa. Aquest instrument de poder exclusiu de la dona i que hi ha homes que es pensen que n’és d’ells. Que només som portadores d’aquest òrgan perquè entri i en surti qui vulgui i quan vulgui.
Aquesta tardor a Barcelona he visitat l’exposició de l’artista catalana Mari Chordà al Macba que el 1964 ja va pintar la primera vagina i durant l’exposició pots simular entrar en una vagina i sentir-ne l’abraçada. Normalitzar el poder de la vagina i per extensió de la dona és important i associar-lo a feminisme i educació, més encara. Vaig conèixer de primera mà el treball de la fundació Sorli que treballa per eradicar la violència de gènere i les agressions al lloc de treball. Hem conegut el cas de Gisèle Pelicot qui ha patit violacions durant anys i està empoderant altres víctimes a denunciar i donar la cara.
El polític Errejon s’ha mostrat com un agressor i ens ha deixat perplexos a totes les persones progressistes i feministes que treballem cada dia per visibilitzar la igualtat. Hem esmorzat molts dies amb notícies de religiosos que han abusat dels seus alumnes i els han enviat a altres missions per allunyar-los del focus i minimitzar el trauma. He conegut el treball de la cineasta Gala Hernández que analitza la comunitat dels incels (homes que odien les dones empoderades perquè no hi poden tenir relacions) i vaig assistir a la presentació del documental Bonita de la publicitària catalana Eva Santana que d’una forma magistral explica la por que totes sentim davant d’una amenaça i possible agressió i com ho hem normalitzat. I em ve al cap la cineasta francesa Agnès Varda quan li sorprenia que li preguntessin, “Encara ets feminista?”, com si fos una malaltia o una cosa passatgera.
Quan em diuen que el feminisme fa un pas enrere si encara passen aquestes coses, jo contesto que no. El feminisme és més present que mai, perquè es denuncia, es parla al carrer, s’anima que totes denunciem les agressions i els abusos de poder i els de vagina. Efectivament, la vergonya ha de canviar de costat, i només canviarà de costat sent valents i denunciant l’agressió i l’agressor. Només canviarà, no sent còmplices de l’agressor amb el silenci i girant el cap. Això és també feminisme.
