Tornen els turistes i, a poc a poc, en els establiments de Barcelona propers als monuments o als passeigs ja hi ha terrasses amb consumidors no autòctons.
El que aquests turistes demanen als cambrers (després d’haver escanejat el codi QR corresponent) sol ser allò que es pensen que és típic. Hom va a Atenes i demana l’amanida grega, suposo, i hom va a Barcelona i demana paella i sangria. Potser cervesa. Cap d’ells demanarà una copa de vi o de cava d’aquí en aquests llocs. Res és més “d’aquí” que el vi i el cava. Per què no en demanen?
Primer de tot, perquè no els l’ofereixen. La cervesa no es fa malbé. El cava o el vi, si el tens massa dies destapat, sí. En molts d’aquests llocs demanar vi o cava és una excentricitat. Si li preguntes al cambrer “teniu vi?” et mirarà com si fossis un borratxo. Et dirà que sí de mala lluna (li has trencat els esquemes) i quan li preguntis “quin” et dirà que “un reserva”. Si t’atreveixes a acceptar el reserva expòsit (qui sap si “Vinya Úlcera sense anyada”), no sabrà què cobrar-te.
En segon lloc, per les copes. El guiri potser si veiés que a la carta d’un establiment de La Rambla hi ha vi o cava a copes potser en demanaria, però si li han de portar en una copa gruixuda i opaca de tants rentats, se n’estarà. Pels gintònics tenen copes que consideren correctes, per la cervesa tenen copes que consideren correctes, pels refrescos tenen copes que consideren correctes, però pel vi i el cava, no.
Al centre de les grans ciutats, com Londres, hom veu com joves i vells, amb tota naturalitat, es prenen una copa de vi a les terrasses. Potser no s’estan prenent cap meravella, però s’estan prenent vins dignes en copes dignes. Estic segura que la meitat dels guiris (també dels visitants autòctons) si tinguessin la possibilitat de prendre cervesa, però també de vi blanc en una copa bonica (les copes fan la funció de l’amplificador en un concert) triarien vi blanc. No estic queixant-me de la cervesa, que també m’agrada. Només em sorprèn que a Barcelona, la capital d’un país de vins tan important, on s’hi elaboren alguns dels millors vins del món (no és cap exageració), es deixi el vi tan de banda.
Un cop vaig anar a una sidreria a Astúries. De guiris n’érem uns quants. Ens van tirar la sidra amb una professionalitat que em va deixar bocabadada. Vaig entendre que a aquell lloc, per molt que s’omplís de guiris, un mal tirador de sidra seria despatxat al moment. La sidra era un producte local, ben tractat, i per tant, com totes les coses bones i autèntiques, exportable. Mai haurien permès que aquella sidreria es convertís en un local només per a guiris on no importa com te la tiren, perquè, total, no tornaran mai més. Dic això pel vi i el cava i també pel pa amb tomàquet.
