Víctor Amela: Nascut per entrevistar

“A Cuba, García Lorca va fer les paus amb ell mateix. Va acceptar la seva homosexualitat. Va ser feliç, més que en el seu viatge a Nova York on tan malament ho va passar. Hi va escriure l’obra El público, que va predir, amb exactitud, que trigaria cinquanta anys a estrenar-se”. Víctor Amela parla del seu nou llibre, Si yo me pierdo (Destino), sobre els tres mesos que el poeta i dramaturg va transcórrer a l’illa del Carib, des de la barra del Bar mentre beu “un Martini espresso, com els que preparen al Mamainé del Born”.

— Llavors, per què va tornar a Espanya?

— Per una noció del deure. Perquè considerava que era el seu lloc, fins a les últimes conseqüències.

De fons sona Chan chan de Compay Segundo, “una cançó que a l’artista li va venir dictada en un somni, despertant ja amb la melodia i la lletra clares al seu cap, i que només va haver de transcriure”, explica amb un entusiasme lluminós i fàcilment contagiable l’escriptor i, sobretot, periodista vocacional “i inevitable”.

“A casa meva, el meu pare arribava cada dia de la feina i explicava a la meva mare amb molts detalls com li havia anat la jornada laboral. D’ell he heretat la inclinació per narrar i explicar, que se suma a altres grans amors: la lectura, el gust per escoltar i una gran curiositat que es tradueix en una tendència a preguntar. A aquella cuina d’aquell pis de Congrés, cada tarda, quan el meu pare explicava, pas per pas, el seu dia i els altres l’escoltàvem, s’anava forjant el periodista que acabaria sent”.

En l’últim quart de segle, “i gràcies a Javier Godó, que és un home liberal i, abans de res, un periodista”, ha fet prop de 2.750 entrevistes per a la secció compartida La contra de La Vanguardia, possiblement la secció més antiga de la premsa espanyola, “a les quals cal sumar unes quatre-centes o cinc-centes que havia fet amb anterioritat”. I està ben lluny de cansar-se.

Providència paterna

El parroquià reconeix que és qui és gràcies al seu pare. “No només per aquelles tardes de narració quotidiana de la meva infantesa, sinó perquè, en alguns moments clau que m’han portat a ser qui soc, la seva intervenció va ser providencial”.

El parroquià reconeix que és qui és gràcies al seu pare

Quan estava estudiant quart de Periodisme, el Víctor, que també estudiava Dret, havia de sol·licitar les pràctiques. “Era important anar a Bellaterra a una certa hora per poder optar a les pràctiques als diaris, però jo em vaig adormir i, quan em vaig adonar de l’hora que era, vaig donar l’oportunitat per perduda. Però el meu pare em va convèncer perquè em vestís de pressa i em va portar amb el seu cotxe. Vaig arribar amb un marge de cinc minuts per poder inscriure’m i, per les meves notes, em van donar a triar entre els principals mitjans”.

— Així vas demanar entrar a La Vanguardia?

El periodista riu. “La veritat és que no, jo volia entrar a El País que, aleshores, era un diari amb pocs anys, jove, atrevit. La capçalera on qualsevol jove com jo volia estar. Però el meu pare em va dir que per què volia anar a una redacció que estava a la Zona Franca, podent anar a la de La Vanguardia, que estava al carrer Pelayo, a on podia arribar caminant des de casa”. Una altra intervenció providencial perquè el dia quan tot va canviar a la vida del parroquià va ser quan va entrar per primer cop a la redacció del rotatiu. “Allà estava el Francisco González Ledesma —pronuncia el seu nom amb un afecte infinit—, fumant com un carreter i concentrat amb l’Olivetti. Hi havia soroll. Tots anaven d’un lloc a l’altre. Vaig saber que allà era on volia quedar-me per sempre”.

Poques setmanes després, el 6 de maig de 1984, va aparèixer el primer article signat amb el seu nom. “Un reportatge sobre els tancaments de les sales de cinema i l’auge dels videoclubs”. L’encapçalaven les inicials V. A. Ja no hi havia marxa enrere. “He vingut a aquest món a entrevistar”, afirma paralitzant el gest de les mans a l’aire, subratllant l’èmfasi de qui viu de la seva passió.

La paradoxa d’una gran ciutat

“Barcelona és casa meva, els seus carrers són com els passadissos d’una llar, a cadascuna de les cantonades tinc un record associat, un episodi, una emoció. Aquesta és la ciutat on el meu avi, Víctor Amela Ejarque, es va establir i on va construir la seva casa amb les seves mans, el lloc on va néixer el meu pare. Em sento fill de Barcelona i amb ella tinc una relació gairebé de propietat, com si fos meva”. I, mentre recita les paraules de García Lorca sobre aquella Rambla, “l’únic carrer a la Terra que desitjaria que mai no s’acabés”, de fons, el ritme de la versió del Lágrimas negras de Bebo Valdés i El Cigala emmarca aquesta declaració d’amor.

“Barcelona és casa meva, els seus carrers són com els passadissos d’una llar, a cadascuna de les cantonades tinc un record associat, un episodi, una emoció”

— Tot i això, la ciutat no sembla que estigui passant pel seu millor moment.

El periodista decanta el seu somriure. “Els barcelonins tendim a criticar als altres i no pas a nosaltres mateixos. La ciutat canvia, evoluciona, i nosaltres hem d’aprendre a adaptar la nostra mirada. I preguntar-nos què podem fer perquè aquest lloc sigui cada vegada millor. És injust i molt poc equànime dir que abans tot era millor a Barcelona quan l’hem convertit en un imant per als de fora. I aquesta és la paradoxa: la ciutat millora i atreu gent de fora, i això fa que tot s’encareixi i que per als mateixos barcelonins sigui inaccessible. Per exemple, pels preus elevats de l’habitatge. Però què hi podem fer? Prohibir que passin les coses? Retrotreure la ciutat als anys 60 o 70? Una ciutat potent no és una altra cosa que un conjunt de persones amb ganes de fer moltes coses. I prou bé ho hem d’haver fet perquè aquesta sigui la ciutat on tanta gent vol venir a viure!”.

“Els barcelonins tendim a criticar als altres i no pas a nosaltres mateixos. La ciutat canvia, evoluciona, i nosaltres hem d’aprendre a adaptar la nostra mirada”

— On fem les coses bé és en aquest Bar, amb una oferta culinària molt bona, en el cas que, després del teu còctel, et vingui de gust sopar. Tenim de tot: menú, carta, tapes, entrepans, plats combinats o racions.

Sense perdre el somriure, Víctor Amela s’acaricia la barbeta mentre estudia l’oferta culinària.

— Crec que faré un menú, encara que no li faig escarafalls als plats combinats. M’agrada gaudir del menjar. I ho faig amb plaer, tant en bona companyia com sol.

— Entesos! Avui sopes en bona companyia.

El parroquià assenteix mentre es delecta amb el seu Martini espresso.