“Una cervesa, preferiblement de barril”, demana, abans de repensar-s’ho un moment i decidir: “mira, no, millor un vi, si és negre, Montsant, i si és blanc, Verdejo”. A la ràdio sona El Sótano, de Radio 3, un dels seus programes predilectes.
— Deixo engegada la ràdio o vols escoltar alguna cosa concreta?
— M’agrada que em posin música. Ni t’imagines la de grups que he descobert i portat a tocar a Barcelona, gràcies a recomanacions d’amics.
Fora vespreja i, vestit amb una caçadora de pana Levi’s dels 60, uns estrets pantalons de cintura baixa que defineixen la seva primesa i unes impol·lutes Adidas Samba, el Víctor Asensio, àlies Víctor Retros per la seva condició de cantant de la banda Los Retrovisores, s’acomoda a la barra.
“Tinc 38 anys, encara que a vegades sembla que en tingui 20. Vaig créixer al Maresme i, avui dia, encara em sorprèn que acabés la carrera d’economia a la UB (Universitat de Barcelona). Organitzo festes des d’una mica abans de cobrar el meu primer sou seriós i ara em dedico a això de forma gairebé exclusiva”, explica el cantant i compositor, codirector de la Sala Upload del Poble Espanyol, coorganitzador del veterà festival Gambeat Weekend “que enguany hauria d’haver complert la seva desena edició i que se celebra els propers 17 i 18 de setembre”, amén d’altres iniciatives com Pícnic Beat, “un cicle de concerts a l’aire lliure al Poble Espanyol, ateses les restriccions que ens imposa la pandèmia”, Bcn Psych Fest o Carnaval Bravo.
L’últim projecte en què està capficat —al marge de noves cançons per Los Retrovisores, coescrites amb el seu inseparable Leo Hernández i que s’espera que vegin la llum molt aviat— és en la creació, juntament amb David Marcos Font, del segell discogràfic Magic Mountain Records, centrat en melodies de caràcter psicodèlic.
— Sempre has estat lligat professionalment a la música i a l’oci nocturn?
— Que va, he donat bastants tombs! He estat venedor ambulant a esdeveniments esportius i de motor, comercial a porta freda d’ADSL, he fet treballs administratius als serveis centrals de CCOO (Comissions Obreres), així com a caixes d’estalvis, a la banca d’inversió, etcètera.
La banca o la nit
Precisament va ser el de la banca d’inversió l’entorn professional que, un bon dia, el Víctor va deixar de costat per a capbussar-se en la nit. “Muntar esdeveniments és addictiu. Quan veus la gent gaudint com boja a la pista de ball, quan veus aquesta efervescència col·lectiva, penses: Aquesta me l’apunteu a mi! —riu—. Aquest moment és màgic”.
“Sempre m’ha agradat treballar en equip —continua— i pot ser que els punts d’inflexió en la meva trajectòria vagin de la mà de conèixer gent amb la qual he començat projectes que m’han fet créixer personal i professionalment i amb qui he passat moments memorables. Conèixer al Pere, organitzant la festa d’un tancament, a la Universitat de Barcelona, i amb qui, juntament amb la resta de la banda, he tocat durant dotze anys a Los Retrovisores. Conèixer en David, en Xavi i en Guillem, amb qui organitzem el Gambeat Weekend. Al Jordi, un dels meus socis a l’Upload amb qui, juntament amb el Pepo i l’Isaac Cooyah, vam fer els nostres primers passos com a DJ i organitzadors d’esdeveniments. Més recentment, conèixer a la Kity la meva parella, que és la meva còmplice en molts projectes audiovisuals i musicals en aquests darrers set anys”.
Orgullós de veure el que ell i els seus socis han aconseguit crear amb Upload, “un club que crec que aglutina algunes de les més vibrants iniciatives musicals de Barcelona”. En Víctor assegura que ara la seva màxima prioritat és mantenir-lo viu tot i la Covid. Quelcom comú en el sector de l’oci nocturn, molt castigat per la situació, i des de diferents fronts.
Una ciutat bella i canalla
“El meu amor per la ciutat neix de la seva bellesa, de la proximitat i l’esperit canalla de la seva gent, de les seves dimensions reduïdes que et permeten creuar-la a tota velocitat en mitja hora”, explica el cantant, per a qui l’amor per Barcelona és una mescla “de la nostàlgia, fruit de milers de vivències personals als seus carrers, en els seus petits clubs i sales de concerts, amb altres elements d’un magnetisme fora del comú, com ara el Barça del sextet de Guardiola i Messi o la victòria de l’Ada Colau el 2015”.
— I alguna cosa que no t’agradi?
— Els coloms i el postureig. I, ja que estem a un bar: els entrepans amb tranchete, les truites de patata altes i seques, estil maó, les patates fregides congelades i els bars que serveixen copes amb glaçons petits d’aigua de l’aixeta.
Aleshores el Víctor riu i demana una altra copa de vi, abans de reflexionar uns segons i concloure, a propòsit de Barcelona: “la veritat és que és una ciutat increïble, i em costaria molt haver de viure en un altre lloc”.
