Deia Gabriel Ferrater sobre el pseudònim de Víctor Català, que valdria més que hi renunciéssim tots el més de pressa possible: “Perquè és un pseudònim ridícul i, a darrera hora, ha de cedir. Actualment ja no hi ha ningú que digui Fígaro quan vol anomenar Larra; ja queda poca gent que digui Clarín quan vol anomenar Leopoldo Alas i, fatalment no ha de quedar ningú d’aquí a cinquanta anys que digui Víctor Català quan vulgui dir Caterina Albert”.
Més de cinquanta anys després d’aquestes paraules, el debat sobre si hem de continuar dient-ne Víctor Català o parlar de Caterina Albert continua viu i pertinent, mentre l’interès per l’escriptora ha reviscolat més enllà de Solitud, en què el poeta abocava tot el que volia dir sobre l’escriptora.
Aproximacions biogràfiques com les de Mita Casacuberta ens han ajudat a aclarir que Víctor Català era molt més que el pseudònim literari de la senyora Albert, a la manera d’epígon modernista de les decimonòniques George Sand (Aurore Lupin), o Fernán Caballero (Cecília Böhl de Faber). Era una màscara sobre la qual es va construir un projecte literari.
De fet, cinquanta anys després de la profecia de Ferrater, no hem deixat de parlar de Víctor Català, però sí que hem començat a qüestionar mites sobre l’escriptora, que ell, com d’altres, va empassar-se de bon grat. Aquest debat de noms i vides ve a tomb de l’estrena de La Víctor C., dirigida per la nova directora del TNC, Carme Portaceli, que es pot veure a la Sala Gran fins al diumenge 7 de novembre.
Anna Maria Ricart, responsable de l’adaptació de clàssics com Jane Eyre o La casa de los espíritus, ha deixat de banda de manera expressa el clàssic Solitud, per centrar-se en els escrits més autobiogràfics de l’escriptora escalenca, especialment els recollits a Mosaic, acabat de reeditar per Club Editor.
El llit de la senyora Caterina
En l’escenografia signada per Paco Azorín, un gran llit presideix durant bona part de l’obra l’escenari del teatre dissenyat per Ricard Bofill. És el llit on Caterina Albert va decidir passar els darrers anys i on, amb la camisa de dormir ben neta i blanca, rebia les visites. Un llit que, com la boina de Josep Pla, va servir-li de parallamps, de recurs anecdòtic darrere el qual protegia la seva veritat personal. La seva llibertat.
El llit ocupa l’escenografia de Paco Azorín. És el llit amb el qual Caterina Albert protegia la seva llibertat.
És al llit on la senyora Caterina rep un periodista de L’Escala, en part inspirat en les entrevistes que va concedir a Tomàs Garcés i Baltasar Porcel, a qui adverteix que no li pregunti sobre “allò”, és a dir, aquelles qüestions més íntimes que han convertit l’escriptora en matèria d’especulació: la solteria i la relació amb els homes, el suposat lesbianisme, l’androgínia o la qüestió queer avant-la-lettre.
És per evitar aquestes qüestions i, especialment, les teories que volien veure símbols, metàfores i subtextos a les seves novel·les i contes, Albert va recórrer a l’aparença d’una dona sense curiositat lectora, pràcticament reclosa a L’Escala, però que desconeixia completament el mar, tota intuïció, una senzilla amateur categoritzada d’autora rural. Com anys abans el pseudònim masculí li havia permès aproximar-se als temes més profunds de l’ànima humana —aquella cambra als quatre vents amb una finestra ombrívola que era la seva preferida—, sense escandalitzar més del compte la pudorosa societat fin de siècle. Ja els havia espantat prou quan va presentar La infanticida als Jocs Florals d’Olot!
La Víctor de Rosa Renom
Aquella màscara era una gran mentida, com ens desvetlla l’Amèlia, la germana de l’escriptora, que recorda els viatges europeus, la residència barcelonina, les sortides al mar d’un personatge ple de carisma que la gran Rosa Renom ha construït sense cap voluntat d’imitació, fent-se’l seu. Només la perruca blanca ens pot evocar l’escriptora, amb qui l’actriu sabadellenca no té cap mena de semblança. En ella veurem “la seva Víctor” —o Caterina, perquè la C del títol juga amb l’ambigüitat—, al voltant de la qual giren tota la resta de personatges, com si es tractés d’un cor grec.
Rosa Renom, sense cap voluntat d’imitar-la, ha aconseguit crear la seva Víctor Català
Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Manel Sans i Anna Ycobalzeta són els encarregats de donar vida tant als personatges que van envoltar la vida de Caterina Albert —Joan Maragall, el torero, actor i poeta Màrius Cabré, el cronista local, la germana, les amigues i la minyona, el jurat d’Olot…— com als protagonistes dels seus contes. En aquest sentit, hem de dir que l’obra La Víctor C. s’allarga excessivament quan pren el protagonisme la narrativa, especialment el llarg i dramàtic conte de L’Aleixeta, que acaba convertint la protagonista-escriptora en convidada de pedra a la seva mateixa obra.
Víctor Català va néixer per amagar el veritable nom de l’autora d’un monòleg, que volia sobretot despuntar en el teatre. Ara és la seva vida —i tot allò que no va poder acabar amagant del tot— el que es converteix en matèria teatral, en un moment en què vivim una autèntica fal·lera victorcatalana. Ens pot quedar el dubte de què en pensaria ella de tot plegat, però mai sabríem del tot si darrere la màscara —o la mascareta— somriu de satisfacció.
