“En programacions d’òpera mai existeix el full en blanc”

Víctor García de Gomar és un programador excel·lent, musculat al Palau de la Música i responsable de la direcció artística del Liceu des de fa sis temporades. Ens explica les dificultats i equilibris de la seva tasca, la necessària complicitat a cultivar amb els artistes (“fins i tot si no venen”, puntualitza) i sobretot l’anticipació necessària en un teatre d’aquestes dimensions.

Ara mateix hi ha una obra de Tàpies enmig del Saló dels Miralls, per commemorar-ne l’any, i això ha estat obra seva. Ell diu que no hi ha res inventat. Però, si ell no existís, aquest país necessitaria inventar-lo.

— Podem dir ja que aquesta temporada és “marca Víctor”?

— No, no, no. Encara no.

— Com que no? És la teva sisena en el càrrec!

— El Liceu sempre ha fugit del concepte de les programacions “d’autor”. És la temporada del Liceu, i punt. De fet encara hi ha programat algun somni, alguna idea de la Christina Sheppelmann, com per exemple el Lohengrin signat per la besnéta de Wagner, Katharina Wagner. Hi ha coses que m’he fet meves, i d’altres on jo hi he aportat més. Ara mateix estem treballant en la temporada 2026-2027 i ja estem programant obres fins a l’any 2031. Pot haver-hi modificacions, és clar, però el Liceu necessita molta estabilitat institucional i artística.

— Doncs parla’m de la part més Víctor.

— Sens dubte seria el concepte del Liceu de les arts, que fa conviure l’òpera amb artistes plàstics vius, en un o dos títols de la programació. Hi sumem també una part expositiva (ara en tenim una d’Antoni Tàpies), i de conferències i col·loquis. Són propostes com l’Amazònia del fotògraf Sebastião Salgado, el 26 de novembre, per exemple, o la proposta teatral avantguardista de Cantelluci per al Rèquiem. Tot això ja venia de la meva experiència com a director artístic del Palau de la Música, i ara el Liceu és l’únic teatre del món que ho està fent. A més, cada dia s’entén millor aquesta aposta.

— I des del punt de vista musical?

— Hem apostat per protegir més el talent nacional, donar els primers rols a veus del país. Un cop ha passat l’època gran de Caballé, Carreras o Victoria dels Àngels, ens hem autoimposat no deixar aquest esperit buit. Ser un teatre internacional podria dur la temptació de pensar que el talent nacional ha de tenir rols secundaris, però hem fet just el contrari. D’aquí que hagin emergit talents tan indiscutits avui com Sara Blanch, Serena Sáenz, Carles Pachon.

— Model “pedrera”.

— Exacte. I marcar una nova generació de talents. En Joan Matabosch ja va marcar un rumb d’excel·lència en la novetat, en la posada en escena de noms nous. Volem continuar això. I que d’aquí es derivi un equilibri entre grans veus, grans directors i grans posades en escena.

— “L’art total”.

— L’òpera la componen les tres coses alhora, exacte. Algunes obres es presten més a escena, d’altres més a grans veus, és clar… Però l’òpera sempre ho acaba englobant tot. I, per tant, ens calia un pulmó de qualitat en les formaciones estables, orquestra i cors, de la mà del director Josep Pons.

— Heu començat molt russos, enguany. Vosaltres i el Palau.

— Home, el cinquantè aniversari de Sostakovitx ho facilitava. Vam començar amb Lady Macbeth de Mtsensk, que és una aposta molt valenta. Una producció que feia temps que somniàvem, des d’abans de la covid i de la crisi financera. Ens havíem adormit una mica en liderar noves produccions i ara, de la mà d’Àlex Ollé i Josep Pons, hi hem tornat per la porta gran. He d’esmentar també el Ballet Nacional d’Espanya, que està tenint un gran èxit amb el seu Afanador.

— El Liceu és un teatre públic. És a dir, directament: la política entorpeix la programació?

— La política afortunadament sempre acompanya i intenta no entorpir.

— Què és el més difícil de programar?

— Davant la ferotge subhasta internacional de cantants o de directors, o d’orquestres i escenògrafs, tots els quals tenen una agenda limitada, t’has d’anticipar moltíssim. 

— Com els sedueixes?

— Barcelona. El bon temps. El clima familiar, proper, d’alta protecció i comprensió als artistes. Fer-los companyia, fer-los d’acompanyament. Fins i tot ser-ne amics, i et diré més: ser-ne amics fins i tot quan no vinguin. Escoltar-los, sempre.

“Barcelona ha estat molt wagneriana, però també és profundament belcantista”

— Perdona la pregunta tòpica: wagnerià o verdià?

— Tots dos.

— Resposta tòpica. És just.

— No, no, de debò! Barcelona ha estat molt wagneriana, però també és profundament belcantista. Vam fer de tot i fem de tot. Això sí, l’òpera italiana té un efecte crida major. I Wagner… doncs té els seus fans i els seus haters.

— I la relació amb Palau i Auditori?

— D’una rivalitat esportiva. Competim per un nínxol semblant, sobretot quant a admiradors de veus, i això ho fa tens de vegades.

— Explica’m les dues temporades que venen.

— Crec que s’hi detecta, sobretot, una actitud. Has de tenir en compte que, si no fas Puccini un any, ningú no protesta; però, que si no programes Wagner un any, apareixen alguns hooligans. Ens mantindrem en l’estàndars de 5 o 6 funcions per cada obra, si bé poden arribar a 14 o 16 si són molt populars (amb tres repartiments, és clar). El que proposem és un viatge que passa per moltes temperatures i per públics molt diversos. Agradarà al públic general amant de la història: farem Alexina B. de Raquel García Tomás, és a dir màxima modernitat i contemporaneïtat, compaginant-ho amb el Turandot de Núria Espert, que hem estat esperant de fa 25 anys (abans que es cremés el Liceu). És a dir: produir, coproduir (en una mena de quid pro quo establert en el sistema), crear i apostar pel talent local.

— Com s’atrau algú que no ha anat mai al Liceu?

— Crec que els patrons hi ajuden molt, algú que els faci de prescriptors, que expliqui bé i que ho faci segons els teus gustos. El públic jove és avui curiosament molt més conservador, vol les piràmides d’Aïda i la Turandot japonesa… Els més antics volem més experimentació, en general.

“Vam estar donant l’esquena al barri durant 175 anys. Ara som molt més inclusius amb els diversos tipus de públics”

— I a tu què t’agrada, personalment?

— A mi m’agrada no ser gaire museístics, fer coses noves, que el gènere líric demostri que és viu. Fer de gimnàs de les emocions, fer que aquestes ens portin més lluny. Encara que ens agradi veure les Meninas fins i tot si ja les hem vistes una vegada, cal tenir present que Turandot va ser un escàndol quan es va estrenar. I ara… ara és mainstream, peça de museu. Nosaltres tindrem Ros Marbà amb Benjamin a Portbou, Benet Casablancas, Joan Magrané, Hèctor Parra, Raquel García Tomás… I tindrem microòperes per donar suport a nous noms, reservant-ne un format premium per al format gran. Pensa que cal justificar la tria, sempre. I la història ens dirà si cada aposta és un encert o no.

— Com viviu les obres de la Rambla?

— Jo ho aguanto bé, el públic sembla que no tant. Ho vivim amb màxima il·lusió, serà un revulsiu important i necessari. Cada dia hi observo petits canvis, i també els problemes que pot haver comportat en termes d’accessibilitat, de rutes, de pàrquings… Però un cop resolt i traçat tot això, ens hi hem acostumat. La Rambla es recuperarà per al barceloní, i llavors sí que caldrà que el comerç també ho faci, és a dir, no renovar determinats comerços que no aporten res.

— El barri, per tant, conviu harmònicament amb el teatre?

— El barri no ha estat mai un problema, és una oportunitat. Vam estar donant l’esquena al barri durant 175 anys. Ara som molt més inclusius amb els diversos tipus de públics, amb les diverses edats, vam fer el projecte inclusiu amb el Raval de l’òpera La gata perduda… Mira: l’òpera no morirà si sap alimentar diverses cares d’un mateix exercici.

— Què vols dir?

— Una operació comunitària és un instrument de cohesió. El Fidelio de Dudamel també ho feia amb la comunitat sordmuda. El que et deia: un teatre d’òpera no pot ser només un museu. I, també com et deia abans, no existeix el full en blanc. Jo hereto molts projectes ja inventats, tot està una mica inventat.

— Llavors l’òpera ha de ser permeable?

— L’òpera ha estat i serà el reflex d’una modernitat, d’una societat. L’òpera és la realitat d’uns pobles a Europa que van detectar un gènere que els unia. Molt abans de la CECA ja hi havia un circuit de produccions, de cantants… Va ser el primer “mercat comú”. L’òpera era una idea burgesa, no aristocràtica. I, en aquest context, el Liceu va esdevenir aleshores el teatre amb més seients de tot Europa.