Victoria Camps i l’ètica del dubte

[dropcap letter=”L”]

a filòsofa transmet serenitat, encara que sembla inquietar-se quan la fotògrafa li demana que mostri les mans. “Les mans? No m’han agradat mai les meves mans”, adverteix. Hem al·ludit a la confusa primavera del 68 amb una pulla a la seva generació, més ocupada en la Sorbona que en l’altra primavera, la de Praga. “No es va valorar perquè el comunisme no es podia tocar. A la universitat estudiàvem Marx de manera clandestina amb Manuel Sacristán, a mi m’interessava més quan impartia lògica que les seves teories polítiques. En aquella època, si no eres marxista, no eres progre: jo no ho vaig ser mai, m’he estalviat l’autocrítica”, ironitza.

Ha esmentat Sacristán, però a la Wikipedia associen Victoria Camps amb el magisteri de José Luis López Aranguren i José Ferrater Mora. “Sembla que algú ho va consignar així i s’ha anat repetint: la meva obra té més contacte amb el primer —malgrat que no vaig ser alumna seva— que amb el segon: m’he dedicat a la filosofia pràctica que Aranguren va difondre molt abans que es posés de moda. Fins aquell moment, l’única ètica era l’ètica tomista”.

La filòsofa barcelonina ha portat l’ètica dels campus universitaris als hospitals. Els que dubten de la utilitat de la filosofia que constatin la seva influència en laboratoris i centres mèdics. Des que va integrar el primer Comitè de Bioètica d’Espanya, Camps ha aportat coneixements humanístics a la gestió de l’Hospital del Mar, l’Universitari de la Vall d’Hebron o les fundacions Esteve i Grífols. Gràcies als protocols bioètics, el malalt pot preservar la seva condició humana: “El pacient és, per damunt de tot, una persona”, destaca.

Hem esmentat la religió… Camps considera que hauria de ser optativa, que una societat laica —que no laicista— té l’obligació d’oferir en els currículums les diferents religions: “Tinc un fill historiador de l’art i el primer consell del seu professor va ser que llegís la Bíblia…

Sanitat i educació. Les dues partides imprescindibles d’un bon govern. “Gràcies a la Llei general de sanitat, Espanya disposa d’un dels millors sistemes sanitaris i dels més barats”, apunta Camps. L’educació són figues d’un altre paner: “A Finlàndia, país que sempre posem com a model d’èxit, no hi va haver mai una reforma educativa… Aquí n’hem tingut unes quantes, sempre a cop de llei i ideologia. En lloc de reformar el necessari, s’incideix en el que és polèmic: la religió, la llengua… Tenim un trenta per cent d’abandonament escolar als setze anys. La formació professional continua sense guanyar prestigi social. Seria bo que l’escola pública despertés la mateixa simpatia que ho fa la sanitat pública”.

Hem esmentat la religió… Camps considera que hauria de ser optativa, que una societat laica —que no laicista— té l’obligació d’oferir en els currículums les diferents religions: “Tinc un fill historiador de l’art i el primer consell del seu professor va ser que llegís la Bíblia… És molt difícil explicar filosofia medieval sense saber què va ser el cristianisme. Quan era senadora, Gregorio Peces Barba va impulsar un grup de treball per incloure l’assignatura Cultura Religiosa: vam redactar un programa que, lamentablement, no es va arribar a aplicar”. Tanta referència a les aules ens porta la imatge d’aquest alumnat absort en el mòbil o la tauleta mentre el professor està parlant. “Hauríem de recordar més sovint una frase de Steve Jobs: calen més professors i periodistes que mai perquè necessitem criteris de selecció, el suport tecnològic és només un instrument, això no és estudiar”, recalca Camps.

En la seva experiència al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) i en el comitè de savis per a la reforma de la televisió pública que va promoure Rodríguez Zapatero, Camps va observar que l’ètica incideix poc en la comunicació i les xarxes socials. Confessa que la treu una mica de polleguera pronunciar una conferència i veure com el públic tuiteja frases aïllades i, possiblement, fora de context. Davant el difícil equilibri entre la llibertat d’expressió i les sancions als excessos tuiters, la filòsofa planteja l’autoregulació: “La moderació és una de les notes que defineixen l’ètica: l’autodomini, el terme mitjà, la temprança són virtuts gens menyspreables perquè la convivència discorri sense gaires estridències.

L’individu s’ha d’autoregular i posar límit als seus impulsos si poden ser ofensius, desagradables o inconvenients per a altres persones”, va escriure en un dels seus articles a El País.

Situats en els límits posem la nostra interlocutora en un compromís. Es negaria, com a França, a editar els pamflets antisemites de Céline, contextualitzats amb un estudi preliminar? “Si es va publicar Mein Kampf també es pot publicar Céline si s’explica que estava molt sonat i que era antisemita, però era un gran escriptor. El problema d’aquest tipus d’obres no és la censura sinó la trivialització”, respon.

Les paraules condemnades al desús per la frivolitat postmoderna afloren en la conversa: moderació, virtut. Hi afegim maneres, voluntat, disciplina, autoritat, moralitat… Camps ja va reivindicar el concepte de “virtut” a Virtudes públicas (Premi Espasa d’Assaig, 1990) i acaba de lliurar a la impremta de la UAB La fragilidad de la ética liberal. Anem a pams. “Avui s’educa en valors, però no en virtuts. El valor té una connotació econòmica, la virtut és actuar com a ciutadans, compondre una personalitat moral. La maduresa consisteix a ser autònom i pensar per un mateix i a no buscar per a qualsevol propòsit la seguretat que proporciona el grup”. Un matís: “Ser autònom no és trencar totes les normes, sinó saber quins són els teus límits”.

Gairebé sense voler, tornem a entrar a les aules: “He estat molt crítica amb les reformes educatives que prescindeixen de la disciplina, l’autoritat, l’asimetria entre professor i alumne quan s’elimina la tarima, després s’aparta la taula i acaben tots fent la classe asseguts a terra”. La filosofia sense tarima degenera en autoajuda, destil·lació del que Lipovetski anomenava l’ètica indolora, apuntem: “Encara que no penalitza com el dret, l’ètica és normativa, t’obliga a actuar en consciència”, afegeix Camps. Pel que fa a la fragilitat de l’ètica liberal, retreu a les democràcies occidentals que no hagin construït una moralitat pública: “Sembla que ser liberal s’hagi confós amb creure que tot està permès”, postil·la. Havíem iniciat la conversa amb el Maig del 68… Cinquanta anys després, ens preguntem quins són els interessos i aprenentatges de Victoria Camps. Des que es va jubilar després de quatre anys com a emèrita ja no pot ser altra cosa que filòsofa: li agrada escriure llibres com Elogio de la duda (Arpa) en un moment en què la nostra societat està tan polaritzada: “Elogiar el dubte és propiciar la reflexió, per això el dubte està mal vist pels polítics. Els titulars mediàtics i les xarxes socials són l’adob perfecte perquè el llenguatge de parets s’estengui i es naturalitzi”. El dubte és bonic?, proposem a manera de conclusió: “La filosofia és l’exercici del dubte. Aprendre a dubtar serveix per aprendre a viure”.