Imagineu que el principal teatre de la capital d’un (teòric) país organitza una fastuosa gala per celebrar el centenari del naixement d’una de les seves cantants més glorioses; i penseu –al seu torn– que la cosa té mèrit, tenint en consideració que l’indret en qüestió és una pedrera d’intèrprets vocals de fama planetària. Suposem doncs que, per posar un parell d’exemples, els Estats Units o Alemanya muntessin un recital en homenatge a Leontyne Price o Elisabeth Schwarzkopf, i que en el programa d’aquests concerts no hi hagués ni una sol cantant d’aquestes dues respectives (i musicalment glorioses) nacions. No seria gaire normal, oi? Doncs bé; això és exactament el que s’esdevingué a la Gala Centenari Victoria de los Ángeles que programà el Gran Teatre del Liceu fa uns quants dies, on el públic barceloní pogué gaudir de veus femenines d’arreu del món… i cap de catalana.
El lector pensarà que això és un detall menor, perquè la música és un fenomen universal i blablablà, o opinarà que l’important de l’acte en qüestió era comptar amb cantants de primer nivell com així són, sense cap mena de dubte, Joyce DiDonato o Iréne Theorin. Però celebrar a consciència la trajectòria d’una cantant com Victoria de los Ángeles –barcelonina de soca-rel i catalana universal– també significa creure en el seu llegat, una tradició canora que s’encarna encara avui en excel·lents veus nostrades com ara Núria Rial, Anna Alàs, Maria Hinojosa, Marta Mathéu o Serena Sáenz (la majoria de les quals, per a més conya, ja han actuat al Liceu). La tradició no és una anècdota i cal destacar-la; aquest país nostre, ho sabem, pateix de la malaltia de l’autoodi i, mentre sovint donem importància a fenòmens de curta volada, celebrem a mitges les nostres glòries autèntiques.
A la terra de l’oblit, no tot és un desert. El Palau Robert ha programat una exposició sobre la relació d’amistat artística entre Victoria i Alicia de Larrocha, una mostra ben comissariada per en Pep Gorgori i notablement endreçada pel dramaturg musical Rafel R. Villalobos. Tot i la correcció d’aquesta iniciativa, la figura d’aquestes dues músiques de fama mundial hauria d’haver-se programat en un espai més monumental i transcendent que el Palau Robert, un cau expositiu on sovint es confonen les exhibicions sobre una personalitat amb posar-ne quatre plafons biogràfics (no és el cas, insisteixo). Em jugo tot el meu (escàs) patrimoni que tant Gorgori com Villalobos podrien haver espremut molt més profundament la figura de Victoria d’haver comptat amb un espai –i un pressupost digne de l’ocasió– propi d’equipaments com el MNAC o el Museu d’Història de Catalunya.
Però això hauria passat en un país normal que tingués autèntica cura del seu passat musical. Com també hauria d’haver-se esdevingut que una entitat com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals es bolqués en aquest centenari, encara que fos reprogramant el magnífic documental ¡Brava, Victoria! de la periodista Maria Gorgues o —oh, pecat!— televisant algun dels seus concerts en un horari destinat a que algun espectador el pogués arribar a veure (és a dir, contràriament al que TV3 fa amb els seus escassíssims espais culturals). Són coses ben fàcils de fer, com ara haver coordinat el centenari entre totes les institucions musicals de la ciutat per no caure en el sempitern defecte d’aquestes commemoracions: disparar concerts a dojo i brillantina, però sense cap unitat artística que intenti pensar justament en quina és la millor forma de rememorar el repertori i ell llegat d’una cantant.
No fem les coses gaire bé, certament, encara que això ja no sigui notícia. Tot i això, Victoria de los Ángeles mereixia un esforç extra, començant per aquest òrgan anomenat Departament de Cultura que cada dia és més invisible. El país, ara per ara, sembla donar per ben poc. És una pena, perquè hi ha coses que fan de bon recordar, com ara la veu d’aquesta enorme artista.
