Victoria González Torralba: Talents hereditaris

“Crec que un punt d’inflexió determinant en la meva vida va ser la mort del meu pare. Un cop com aquest desestabilitza, l’equilibri es trenca. Després, tot continua, però l’escenari en què et mous ja no és el mateix”. En la mirada de l’escriptora Victoria González Torralba passen moltes coses, mentre parla a peu de barra, en un matí a mig consumir, sobre l’ictus que es va emportar al seu pare, el mític escriptor i periodista Francisco González Ledesma.

“La seva desaparició, per mi, va tenir una repercussió també en l’àmbit professional, perquè les circumstàncies em van conduir a acabar una novel·la que ell no havia pogut concloure”, explica a propòsit de Peores maneras de morir, l’última aventura del descregut i fascinant inspector Méndez. “Després va sorgir la idea d’escriure una preqüela del famós personatge. Era una conversa que havíem tingut molts cops. Parlàvem sobre com de bé estaria novel·lar els orígens de l’inspector. Al final vaig ser jo qui es va ficar en aquesta aventura”. I va ser així com, el 2017, la Victoria debutava com a novel·lista amb l’aplaudit Llámame Méndez, on veiem al personatge encara adolescent en una Barcelona de postguerra egrègiament descrita. “Va ser una manera de fer el dol. Mai havia imaginat que acabaria fent una cosa així”, confessa mentre xarrupa un cafè llarg.

—Una manera molt bonica d’honrar la memòria i llegat del teu pare.

—Ell sempre m’insistia, “has d’escriure”. Jo mai li vaig fer cas. Tendia a portar-li la contrària. Per això considero que la seva mort va ser un doble punt d’inflexió, personal i professional.

En aquests dies, veu la llum Buenos tiempos (Siruela), la nova i esperada novel·la de la parroquiana, que planteja un crim sòrdid a una localitat costanera catalana als anys 70. Un llibre que corrobora els talents heretats del pare amb el qual, en el pla literari, es poden tractar des d’un amistós tu a tu.

Sobreviure a les trinxeres del periodisme 

Durant més de trenta anys, la Victoria ha exercit com a periodista. “Vaig començar fent esports, a la mítica revista Don Balón. Després vaig passar molts anys pel que aleshores es denominaven revistes femenines. Portava les pàgines de cultura. Més tard, i durant un llarg període, vaig treballar com a freelance elaborant tota mena de reportatges i entrevistes”.

Eren anys en què va arribar a fumar dos paquets diaris de tabac. “Quan a les redaccions es podia fumar, la pausa per a encendre un cigarret t’ajudava a pensar, a reconduir el fil d’allò que volies explicar. Quan jo vaig començar encara hi havia màquines d’escriure i no era tan fàcil rectificar com es fa ara amb l’ordinador. En certa manera, fumar funcionava com un precorrector”.

—Encara fumes?

“Ho vaig deixar per diversos motius, però, sobretot, perquè em molesta dependre d’alguna cosa. El tabac et condiciona, t’obliga a estar pendent que no te’n falti”. I reconeix que, encara que no ho troba a faltar, “a vegades, mentre teclejo a l’ordinador, em sorprenc agafant un llapis entre els dits, com si fos un cigarret”.

El primer que l’escriptora destaca del seu pas per la professió periodística és haver-hi sobreviscut. “No és poca cosa, en un sector que travessa des de fa anys una forta crisi”. Una altra, que la seva feina li ha permès “entrevistar i conèixer a gent molt interessant de la qual sempre he intentat aprendre alguna cosa”.

Ara busca centrar-se plenament en la seva faceta com a escriptora, però sense oblidar els afectes cultivats a la trinxera. “Els meus millors amics els he fet en una redacció”.

Figurants d’un parc temàtic 

“La història de Barcelona està plena d’episodis fascinants, per això és un escenari fantàstic per a qualsevol novel·la. Els que a mi més m’atreuen són els que tenen quelcom d’èpic, com ara la resistència de bona part de la població davant l’aixecament militar que va provocar la Guerra Civil, la forma en què es van organitzar per a defensar la seva ciutat i els seus ideals. També l’enteresa dels perdedors per a fer front a tot allò que va venir després”, argumenta la parroquiana, abans d’afegir que, si hagués de destacar un episodi concret, “potser seria la vaga de La Canadenca del 1919. Malgrat que les fortes pressions es va aconseguir paralitzar pràcticament tota la ciutat, inclosa l’activitat industrial. Va ser una de les mobilitzacions obreres més importants de la història. Amb aquella lluita es va conquistar, a més de millores salarials, la jornada laboral de vuit hores”.

—I ara mateix la teva relació amb Barcelona quina seria?

“Ens hem distanciat en els últims anys. Abans la percebia com quelcom que em pertanyia. Crec que era més oberta i progressista, una ciutat d’acolliment, plural, construïda amb gent procedent de tot arreu. També més autèntica. Sé que és un efecte de la globalització, les ciutats tendeixen totes a vestir el mateix uniforme, però trobo a faltar l’autenticitat dels barris, l’ebullició de la vida real, els comerços amb personalitat”, raona l’escriptora, per a la qual “l’especulació i un turisme avassallador i mal entès estan fent molt mal”. Xarrupa unes gotes més del seu cafè americà. “Em fa la sensació que als habitants d’aquesta ciutat se’ns dona cada cop menys espai, que se’ns ha tret poder com a ciutadans i se’ns ha relegat al paper de figurants per als turistes”.

—A aquest Bar no venen molts turistes, malgrat la nostra suculenta oferta. Per exemple, perquè acompanyis el que et queda de cafè tenim entrepans, racions o un bon assortiment de rebosteria.

A la Victoria González Torralba se li escapa una riallada contagiosa.

—Dolç, per descomptat! Soc molt llaminera. La meva ciutat ideal estaria plena de pastisseries i llibreries.