Vida privada, natura morta

La meva mare conta sovint com, quan va entrar per primera vegada al nostre pis familiar de la Rambla de Catalunya, al·lucinà veient que, al bell mig d’allò que després seria el meu playground d’infantesa, hi descansava el romanent d’una foguera. A casa hi vivia una pidolaire, morta feia ben poc, que s’escalfava cremant trossos de fusta, la qual cosa també havia provocat que totes les parets es tenyissin d’un tenebrós color cendra. A pesar d’aquest panorama absolutament fúnebre i de l’oposició del meu pare (sostenia que comprar-se un pis era cosa de xarnegos) l’estimada progenitora s’entossudí a adquirir-lo, la qual cosa agraeixo amb gran entusiasme si és que, malgrat la meva condició de fill rebec, encara figuro al testament. Per obra i gràcia de l’utopisme social d’Ildefons Cerdà, a la nostra finca hi podien haver compartit existència aquella dissortada indigent i famílies pijes com la del principal en un pisaco on hi havia una capella sencera que acabaria mal venuda i repartida en mil antiquaris, víctima d’uns hereus assedegats de cash. 

Pensava en totes aquestes històries (vaja, en la meva història) tot contemplant la portalada de santcrists de fusta que dóna la benvinguda a la celebrada exposició Domus Barcino del fotògraf i antiquari Jordi Baron. Durant quatre lustres d’ofici recol·lector, Barón s’ha dedicat a fotografiar pisos de l’Eixample en el brevíssim interregne que s’esdevé entre la mort dels seus propietaris, l’immediat saqueig acarnissat dels familiars supervivents, i el buidatge final per obra i gràcia dels antiquaris. Als nacionalistes de l’Eixample això no ens resulta cap novetat: de fet, tots hem vist alguna vegada algun membre del clan Baron comandant un estol de camàlics en alguna cantonada de l’estimada Quadrícula (ho sabem de sobres i que la família em perdoni el to sardònic: els Baron tenen un poder secret a l’hora de conèixer quan una anciana del carrer Mallorca es troba a punt d’escopir el seu últim alè davant la mirada avariciosa d’una quitxalla que, abans d’enterrar l’àvia, ja somia en com gastarà aquell tresor d’aquarel·les, llibres i canelobres).

Això que ha fet Jordi Baron, cal dir-ho d’entrada, és una delícia, car l’artista s’aproxima als pisos abandonats sense la pretensió clínica del forense, retratant els salons d’una Barcelona que fou benestant amb els ulls d’un pintor romàntic davant les runes d’Atenes i aquella implicació de notari mig sentimental pròpia d’un corresponsal de batalles (absències presencials “on els humans han exercit la seva humanitat”, escriu Plàcid Garcia-Planas, que del tema guerrer en sap un niu). Certament, les imatges que ens regala l’artista són una natura morta escultòrica d’una vida privada que només podem imaginar i que l’ull privilegiat del fotògraf sintetitza en un comiat de gojosa tristesa. Quinze fotos, només quinze, però milers d’històries, de la tensió per saber qui es queda aquella primera edició d’un poemari d’en Rosselló-Pòrcel a la visió d’una anciana per a qui fer caldo i xerrar amb els panots del carrer Provença cada vespre era l’únic incentiu vital. Ho sabia Miquel Bauçà: l’Eixample és un barri d’eremites tristos i un veïnat de gent mal avinguda. 

Això que ha fet Jordi Baron, cal dir-ho d’entrada, és una delícia, car l’artista s’aproxima als pisos abandonats sense la pretensió clínica del forense, retratant els salons d’una Barcelona que fou benestant amb els ulls d’un pintor romàntic davant les runes d’Atenes

L’arqueologia de les coses (és a dir, la fotografia) és vital perquè els objectes sempre tenen el mèrit d’ésser denotatius. És en aquest sentit que una reproducció barata del cap d’un cèsar, mal llençada al bell mig d’un saló del número 43 de la Rambla de Catalunya, pot reguanyar més força artística que la fucking Victòria de Samotràcia i és així com la presència fantasmagòrica de les làmpades d’aranya (un dels bàsics mobiliaris d’estètica més nauseabunda de l’Eixample) ara configuren el perfil del plor d’un adéu desairat. Quina gran feina, benvolgut Baron, i quina alegria que la galeria d’Artur Ramon ens ho hagi servit en aquesta cambra fosca del seu bellíssim espai que té la placidesa d’una tomba proletària negra! Fosca, com la cendra de casa abans que fos casa. Ahir m’ho contava de nou ma mare, i jo ho explicaré a qui se m’endugui algun dia d’aquell indret perquè, abans de malvendre-ho tot, valdria la pena que l’esperit de la foguera s’expliqui una darrera vegada.