Un alt reixat negre protegeix el palauet d’Enric Sagnier del soroll del món exterior. La Barcelona de l’any 1910 aguanta els seus últims sospirs darrere les portes de la Villa Mayfair, intentant dissimular el pas del temps com qui intenta aguantar la respiració sota l’aigua sabent que, tard o d’hora, necessitarà tornar a la superfície i prendre aire.
Des de fora, la mansió no té aspecte de palauet modernista. Al contrari, sembla un edifici modern. El reixat s’alça imponent amb unes línies rectes i quadriculades. Darrere, es deixa entreveure l’obra de Sagnier, un dels arquitectes més prolífics de la capital catalana, que va aixecar edificis com el Palau de la Justícia o el Temple Expiatori del Tibidabo. A la Villa Mayfair es conjuren modernisme contra modernitat, és gairebé poètic.
A començaments del segle XX, Josep Bertrand i Salses, un reconegut industrial de la ciutat que va cedir els terrenys del Turó Park —motiu pel qual el carrer paral·lel a Johann Sebastian Bach porta el seu nom— va encarregar a Sagnier la construcció d’una residència familiar per a la seva filla, casada amb Bernard Cinnamond, originari d’una acomodada llar anglesa. D’aquí ve el nom de Villa Mayfair. Temps més tard, l’Ajuntament catalogaria l’edifici com un bé urbanístic de la ciutat.
L’hereva de la mansió de laVia Augusta, Beatriz Cinnamond Bertrand (neta de Josep Bertrand) va viure a la casa fins a l’any 2015. Llavors, la va vendre a Cristina Rodríguez, una interiorista catalana que després de tres anys de feina —i amb la covid pel mig— la ha rehabilitat i li ha donat una nova vida. D’aquella Barcelona del 1910 resisteix la façana i els elements decoratius originals de l’interior, que han estat restaurats.
En el treball de disseny, construcció i posada a punt de la nova mansió han participat més d’un centenar de marques de luxe, que en una espècie d’intercanvi col·laboratiu, han treballat des dels seus respectius vessants a canvi de mostrar els seus productes a l’edifici, que avui funciona com a showroom. La Cornué ha fet una cuina a mida, Wever & Ducré ha posat part de la il·luminació, Lefroy Brux s’ha encarregat dels banys, i Ramiro Sobral és un dels artistes que ha deixat empremta a les tres plantes de la casa. En el treball de rehabilitació també s’ha construït un segon edifici annex a la vila, que funciona com a entrada principal i connecta amb el palauet per unes escales.
The Creation House, nom amb què Cristina Rodríguez ha rebatejat la mansió, ha començat a funcionar plenament com a punt de trobada de marques i artistes aquest mateix any. De fet, Audi ha estat de les primeres entitats a organitzar un esdeveniment. Va ser el passat mes d’abril, amb la presentació del model e-tron GT. Rodríguez espera que en un futur pròxim, i amb permís de la covid, es facin més esdeveniments. Aquelles persones curioses per conèixer la casa hauran d’esperar a rebre una invitació per a poder visitar-la, ja que l’entrada no és de lliure accés. D’altra banda, The Creation House es lloga per espais, encara que també hi ha opció de llogar-la sencera.
Aquella casa de començaments del segle XX encara conserva part de la seva essència. En ella hi ha alguna cosa màgica, especial, fins i tot mística. Encara que, aparentment, entre les seves parets ja no queda gairebé rastre de la família Cinnamond ni de la seva època. “No volia fer una cosa grotesca”, explica la interiorista. Una vegada travesses la porta principal, si tanques els ulls, tornes a estar a la Barcelona del segle XXI.
