Vinçon no era Ikea

La primera cosa que sorprèn de l’exposició 100 objectes d’Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon és l’aglomeració de conciutadans que s’aglutina davant d’una selecció de les arxifamoses bosses de l’ancestral botiga del Passeig de Gràcia, contemplant-les bocabadats com si estiguessin davant la mateixa Victòria de Samotràcia. Durant la meva visita al DHUB, confesso que em vaig fixar molt poc en els continguts d’aquesta notable mostra (per mirar tants plafons i gràfics ja tenim internet), car em va atreure molt més assaborir l’esperit joiosament enyoradís dels seus visitants, un grup de barcelonins de tercera edat que s’havien precipitat cap a la grapa de Glòries per regalar-se la praxi del nostre esport nacional predilecte; la nostàlgia. Però també captava l’orgull classemitjà indissimulat d’aquells que es van poder deixar el sou a Vinçon i mantenir una jubilació prou raonable com per ajudar fills i nets a poblar el seu piset amb mobles d’Ikea.

Per molt que el comissari Juli Capella faci esforços ben lloables a l’hora de connectar els universos d’Ikea i de Vinçon (en aspectes interessants com ara la importància del naming, la promoció d’artistes locals o el sentit de l’humor) i més enllà de la llunyania abismal entre l’abast geogràfic de cada negoci, el nucli dur del cisma entre aquestes dues invencions rau en un aspecte purament de classe. A diferència d’Ikea, Vinçon no va ser una troballa d’esperit democratitzador; dit de forma més grollera, al temple del Passeig de Gràcia podia entrar tanta gent com en un magatzem dels suecs, entre aquests molta penya s’emportava el calendari d’America Sanchez a casa, però la teca grossa ens la quedàvem a l’Eixample. Mentre Ikea va excitar genialment la idea d’una república independent casolana (amb objectes d’infinita reproductibilitat), la gràcia de Vinçon fou  que tot déu mirava el sofà, però a casa el teníem nosaltres.

De fet, la ironia macabra de la mostra —adequadament coordinada amb la família Amat— és que, en el fons, Vinçon no hauria gaudit robant cap producte als cranis privilegiats d’Ikea, perquè (tot i compartir un esperit de disseny industrial, pràctic i artístic a l’ensems) la clau de negoci era el receptacle en sí mateix i l’àuria que et regalava després de comprar, passejant tranquil per la Quadrícula. Els conciutadans que s’agrupen davant d’aquesta amanida multicolor de bosses perpetren un homenatge sentimental a la Barcelona del benestar, de quan podies encarregar la llista de casaments a Vinçon i sabies que la vaixella en qüestió et duraria trenta anys (perquè els catalans, això sí que ho tenim, no som gent que es llenci els plats pel cap). Aquells que hem estat empesos a irrompre a Ikea només hem pogut admirar la perícia que tenen els suecs en fer-nos oblidar que ja no tenim tanta pasta ni barra lliure com els nostres papis.

Ikea ha sobreviscut Vinçon no perquè tingui una perícia més gran en el disseny, sinó perquè ha sabut democratitzar una falsa sensació de benestar a preus altament raonables. La botiga mítica de Barcelona va deixar d’existir perquè, tot i continuar tenint força bon gust com per admirar-se dels objectes dels Amat, els barcelonins ja no teníem prou diners per sufragar-los. En aquest sentit, Vinçon va tancar les portes justament per la seva ambició de perdurabilitat i transcendència objectual. Dit de manera molt més fàcil d’entendre; quan cardi el camp del meu pis de Ciutat Vella, els objectes d’Ikea que tenim a casa acabaran entre un munt de deixalles o continuaran encastats a la paret. Per contra, si els progenitors no m’han expulsat del testament, els mobles vinçonians que guardem a la Quadrícula em sobreviuran durant lustres i els defensaré amb dents i ungles com si fossin la partitura original de la Júpiter de Wolfgang Mozart.

Vinçon no era Ikea, i per això em trobo ara molt content al DHUB, envoltat de molts barcelonins que s’acumulen malaltissament jolius davant d’un rotllo de paper d’embolicar regals de la nostra botiga estimada per tallar un trosset i guardar-lo com souvenir; jo els espio recordant feliç els anys de bonança preolímpica, de quan tots estàvem encantats de ser cosmopolites del PSC i això de ser català era un tret igual de folklòric com la condició d’esquimal. Un temps que ara torna amb el rotet horripilant de la farsa repetició de saber-nos part d’una tribu colonitzada i, per si no n’hi hagués prou, de conformar-nos amb la puta prestatgeria blanca dels pobres. Paradoxes vitals, vaig pensant mentre surto de la grapa, anticipo aquest article notòriament marxista (per tant ressentit), però tot i així entonant pels meus endins un “visca l’Eixample” i que morin aquests suecs, aficionats de merda.