Violència a Barcelona

Aquesta setmana, Barcelona ha presenciat dues escenes de violència coactiva feridores de veure que s’han fet ràpidament virals: primer, les agressions d’alguns manifestants als congressistes del saló immobiliari The District 2023 i, en segon terme, la detenció d’un jove d’origen gambià al vestíbul de l’estació de Renfe a Plaça Catalunya. Totes les comparacions són odioses i qualsevol matís que el columnista de guàrdia pugui invocar resultarà susceptible d’ofensa. En efecte, els conciutadans que supuren ira contra l’especulació (la majoria d’ells, membres de plataformes en defensa de l’habitatge i a favor del decreixement turístic) tacant de coloraines uns congressistes no poden comparar-se a la brutalitat emprada per una colla de guàrdies de seguretat passats de rosca que reduïren un nano com si, per comptes de no haver pagat el bitllet, dugués una bomba nuclear a la butxaca. 

Però també resulta oportú de recordar que els problemes de l’habitatge a Barcelona (la insofrible desigualtat i injustícia que comporta el fet que molts conciutadans no puguin continuar vivint al seu barri o que massa gent s’estigui plantejant pirar de la ciutat) no són únicament imputables als participants de The District ni a un sector a qui massa sovint demonitzem amb demagògia. Tots especulem amb les nostres propietats i l’encariment dels barris no només és causat pel fantasma dels fons voltor i l’empresariat en general: també és responsabilitat nostra, quan decidim pujar el lloguer d’un habitatge que tenim en propietat amb l’objectiu de dedicar un plus de pasta a coses tan naturals com fer un viatget a la Toscana o pagar la universitat a la quitxalla. Per fort que ens afectin, les injustícies socials acostumen a tenir causes més complexes que els lemes de pancarta. 

Dit això, cal comentar alguna bona notícia perquè, de tant en tant, també n’hi ha. Malgrat els aldarulls i les coaccions als congressistes, l’empresa organitzadora de The District ja ha confirmat que continuarà relligada a la ciutat amb un contracte que arribarà al 2025. Per altra banda, Renfe ha informat molt ràpidament que retirarà els nou guàrdies de seguretat de la seva actual funció, que els obrirà un expedient i que no tolerarà cap mena d’agressió racista per part dels seus treballadors. El fet important no és que les dues escenes en qüestió facin mal de veure, perquè no existeix una coacció que sigui agradosa; l’escena de Renfe és inacceptable perquè no és la primera vegada que passa, i sempre s’ha vist associada a un conciutadà racialitzat, però empastifar congressistes de color lila, a banda de donar feina als nostres excel·lents tintorers, no abaratirà el lloguer.

Per fort que ens afectin, les injustícies socials acostumen a tenir causes més complexes que els lemes de pancarta 

Entenc (i pateixo) les preocupacions de la majoria de manifestants, però també opino que Barcelona es juga molts recursos al sector firaire. També comprenc la indignació de la gent que filmava els guàrdies de seguretat mentre apallissaven a un nano sense cap mena de proporció. Potser, més enllà de compartir o commoure’ns pels efectes de la ira, hem de començar a pensar com evitar aquestes escenes i entendre la complexitat d’allò que les provoca. Pel que fa això del tren, ens caldria més d’un curs contra el racisme i comprendre que la pobresa pot ser la causa d’alguns delictes menors. Pel que fa els congressistes, podríem començar a pensar que només són la punta d’un iceberg d’un sistema on una suma d’egoismes (també el nostre) està convertint la nostra ciutat en un indret on cada vegada és més difícil de viure, afectada d’un procés de  desertització que ningú pal·lia.  

No posicionar-se en un bàndol és un dels pecats del nostre temps. Jo prefereixo ficar el nas dins el món dels grisos. Espero que les imatges de violència citades, més enllà de mantenir-nos en la confortabilitat de la pròpia moral, ens facin abraçar la dificultat d’un present com el nostre. Cada dia més violent i més foll, això és innegable.