Des que Elvira Dyangani Ose es va convertir en la nova directora del MACBA, és difícil sortir de l’edifici desencisada o tenint la sensació d’haver estat a un planeta extraterrestre del qual no se’n domina l’idioma. Potser, per al visitant de pas, és més important el continent —el magnífic edifici de Richard Meier— que el contingut, però per a aquells amants de l’art i, especialment, del contemporani, la coherència expositiva i l’aposta per córrer riscos amb noves propostes, són una fórmula d’èxit. Només cal fixar-se en la reordenació o deconstrucció que ha fet de la col·lecció del museu, que es va convertir no només en tota una declaració d’intencions, sinó en un preludi de quina anava a ser la seva proposta de treball.
En aquesta línia, marcada per una destacada mirada femenina, ens ofereix ara Corpus Infinitum, una exposició que té com a objectiu el replantejament del món com un tot, a on l’ésser humà deixa de ser el centre per ser, simplement, un més dins d’un únic organisme més complex, al costat de l’àmbit geològic, el bacterià i el meteorològic.
Per a això, la filòsofa Denise Ferreira da Silva al costat del cineasta Arjuna Neuman, proposen aquesta visió planetària del món com un plenum (corpus infinitum), estructurant la mostra a partir dels tres films que han produït fins avui dividits en tres instal·lacions, al costat d’un extra de material audiovisual i documental, i una publicació dins dels Quaderns Portàtils que ja edita el mateix museu, que recull els assajos Reivindicaciones ancestrales (2022), La purpurina interior (2022) i Se avecina un terremoto (2023), traduïts per primera vegada al castellà.
Té com a objectiu el replantejament del món com un tot, en el lloc del qual l’ésser humà deixa de ser el centre per ser, simplement, un més dins d’un només organisme més complex
Les tres pel·lícules que es projecten plantegen com ens podríem imaginar el món si el penséssim des del punt de vista dels elements. I són aquests quatre elements bàsics per a la vida —aigua, terra, foc i aire—, els eixos a partir dels quals els artistes reflexionen sobre una existència interdependent, apostant per un temps i uns valors que reimaginin el coneixement i la vida d’una altra manera, des d’una perspectiva multiespècie.
Serpent Rain (2016), 4 Waters – Deep Implicancy (2019) i Soot Breath//Corpus Infinitum (2020), es composen d’enregistraments de paisatges micro i macro, animació i documentació d’arxiu, tot això amb unes referències que abasten des de la mecànica quàntica al blues passant per diferents filosofies, la física clàssica, la teoria colonial o la cartomància. Són peces que prioritzen qüestions globals, com la migració, el desplaçament, el llegat del colonialisme i la devastació ecològica, i qüestionen les estructures de poder i la categorització de les diferències, per crear fissures entre els humans, els més que humans, la terra i el cosmos. La descolonització com l’únic principi ètic rellevant del nostre temps.
Aquesta mostra és com un vòrtex en mig del caos, que ens convida a fixar-nos en qui som de la mateixa manera en què observem la natura, a replantejar-nos la nostra pròpia cosmologia des del lloc dels elements, sense allunyar-nos d’aquest corpus infinitum.
La descolonització com l’únic principi ètic rellevant del nostre temps
Diu la filòsofa Denise Ferreira da Silva que, malgrat que el seu treball audiovisual, al costat d’Arjuna Neuman, està pensat per conduir a l’espectador a una reflexió intel·lectual, aquesta exposició és una sorpresa quant a que no saben bé quina serà la reacció del públic, ni a quin tipus de reflexió o emoció els conduirà, i que això és, precisament, el més interessant.
Cal entrar en aquest espai, posar-se còmoda i deixar-se portar pels elements, cadascun representat amb un símbol que sura al mig de la pantalla. El temps no és lineal, sinó que acobla un espai infinitament explosionat on tota pel·lícula, tota imatge, tot so, existeix a través dels altres. Un tot que pot veure’s amb els ulls, amb el cor o amb les entranyes.
Corpus Infinitum també és d’una exquisida bellesa que hom pot asseure’s a veure i res més. I potser és també aquest el seu encert que, finalment, darrere d’un discurs aparentment pretensiós i intel·lectual complex, hi ha una lectura humil, quins altres sistemes del coneixement podem aprendre, aprehendre o reaprendre?
Sigui com sigui, que ens situïn de nou al nostre lloc, en aquest tot al qual pertanyem, i que siguin una altra vegada els elements els que guiïn la nostra existència, és transcendent. I les converses compartides del públic en sortir de les instal·lacions mostren que el treball de la nova direcció del MACBA, especialment d’Elvira Dyangani Ose, són un veritable encert.
L’exposició podrà visitar-se fins al 25 de setembre, i tots els dissabtes a partir de les 16 hores les entrades són gratis per a tots els públics.
