A començaments d’octubre de 2003, als carrers de Tallinn, la capital d’Estònia, encara era possible desxifrar els símbols del llegat soviètic gravats al formigó de l’ambient, l’arquitectura, i els rostres de la gent. Al sortir d’una missa ortodoxa al centre de la ciutat, tres àvies abrigades fins l’enteniment paraven la mà dins un guant de llana recosit i retallat a l’alçada dels dits. Al sentir-nos conversar en català, una d’elles va entonar: no passaran! Rememorant el que s’ha convertit en un clam internacional contra el feixisme. Sobre què albergava aquella instantània verbal de la vella, gairebé iconogràfica, ningú se’n deuria preocupar mai, perquè els sotracs polítics, talment com ocorre amb els desastres ambientals, colguen l’imaginari col·lectiu, les biografies i les memòries sota capes i capes de material insensible per on el temps no trascola. Poca estona després em va passar quelcom similar mentre buscàvem un lloc on refugiar-nos del fred que, a aquella alçada de l’any, començava a ensenyar les urpes. Al travessar un mercat d’antiquari estès dins una estructura de ferro rovellada amb finestres sense vidres o trencats, un paradista em va oferir un àlbum d’estampes soviètiques commemoratives dels 50 anys de la Revolució Russa del 1917. En el regateig hi va sortir guanyant ell, però per compensar-me em va regalar un grapadet de passaports militars de l’època. Fesomies, noms, segells; puntes d’informació congelada, com si es tractés de puntes d’iceberg del temps. Qui devien ser aquells homes?
Pel maig de 1965, en plena cursa per a la conquesta de l’espai, Serguei Koroliov, l’enginyer en cap de la cosmonàutica soviètica que havia estat rescatat d’un gulag 4 anys abans d’acabar la condemna a treballs forçats, va rebre l’encàrrec de dur l’home a la lluna coincidint amb el 50è aniversari de la Revolució. Els treballs de Koroliov amb l’N1, la màquina espacial que havia de consolidar la victòria dels de l’est, només comptava amb una petita fracció del pressupost que l’administració Kennedy destinava al mateix fi. Un any més tard, el 27 de gener del 67, els americans van llençar l’Apol·lo 1. Es tractava d’una missió d’entrenament abans de consolidar la petjada a la lluna que arribaria dos anys més tard amb l’expedició de l’Apol·lo 11 encapçalada per Armstrong. Però l’Apol·lo 1 fracassa. L’aeronau esclata pocs segons després d’haver-se enlairat. Aquest fet situa el programa aeroespacial de Verner Von Braun, l’homòleg americà de Koroliov i ex oficial de les SS nazi, en una crisi considerable.
En una escena de tristor absoluta, l’equip d’enginyers permet que l’astronauta, que es dins la nau sense control, pugui acomiadar-se de la seva dona per via telefònica
Tres mesos més tard els soviètics també ho intenten en una missió arriscada. Aconsegueixen situar la nau en òrbita però un dels panells solars falla i causa problemes al sistema de reentrada. En una escena de tristor absoluta, l’equip d’enginyers permet que l’astronauta, que es dins la nau sense control, pugui acomiadar-se de la seva dona per via telefònica. L’astronauta encara va aconseguir redreçar l’aparell i entrar a l’atmosfera terrestre, tot i així a darrera hora va fallar el paracaigudes i va caure al buit. Un any més tard, al març del 1968, moria Iuri Gagarin quan l’avió de combat que pilotava es va estavellar per circumstàncies que no s’han arribat a esclarir. Gagarin, fill del poble i d’uns pares que van créixer en una de les granges de la col·lectivitat, és la icona de la cosmonàutica soviètica. El 12 d’abril de 1961, Gagarin avançava, com qui estrena sabates noves entre estranys, en direcció a les escales metàl·liques de la nau. L’escortaven un grup d’enginyers grisos, els únics que sabien que les probabilitats de sobreviure a l’aventura eren lleugerament superiors al 50%. Minuts més tard, la veu pausada de l’astronauta a través de les ones contrastava amb el compàs frenètic de les busques del rellotge de la sala de control de l’estació russa. Gagarin, en aquell moment, quan passaven deu minuts de les nou del matí, contemplava la Terra des de la càpsula Vostok, la primera que orbitava el planeta amb un humà a dins, la primera closca capaç de retenir el temps.
Mesos abans, el Tallinn del 50è aniversari es despertava a l’altra banda del teló d’acer a ritme de jazz. També el mateix any 1967 un altre equip de científic russos, encapçalat per Andrei Kapitsa, concloïa una descoberta impensable fins al moment. Es tractava del llac Vostok, a gairebé cinc mil metres sota el gel antàrtic, on el temps es va aturar fa trenta milions d’anys. Kapitsa no va tornar més a l’Antàrtida. Però els estudis han avançat i hores d’ara fins i tot s’especula que el llac, dels més extensos del planeta, ja existia abans de la formació del gel, quan l’Antàrtida era un indret càlid i el Vostok l’envoltaven boscúries infinites. Els científics apunten que el temps, atrapat en forma de microorganismes, permetria entendre com es va formar la vida i, per tant, aportaria indicis del context necessari per implementar-la a d’altres planetes o astres, i la cursa, com era d’esperar, ja ha començat.
Imatges destacades:
1. Llançacoets soviètic Vostok al saló aeronàutic de París. Maig 1967. Foto de Keystone Pictures USA / Alamy Stock Photo
2. Mapa tèrmic de l’Antartida que indica la situació del llac Vostok.
3. Segells de Cosmonautes i naus espacials de la URSS, 1971. Nau Vostok, Yuri Gagarin, primer home en trepitjar la lluna i primera estació orbital. Escanejat per Matsievsky de la col·lecció personal. Wikimedia Commons
4. Cosmonauta soviètic i primer home en anar a l’espai, Yuri Gagarin 1961. Foto de ITAR-TASS News Agency / Alamy Stock Photo
