Vuit hores al vestidor de Guardiola

[dropcap letter=”A”]

mb l’arribada de gegants com Netflix o Amazon Prime, la producció audiovisual no només viu una febre d’or pel que fa a la ficció, sinó que també s’obre una gran oportunitat pels documentals, que convertits en sèries per capítols, poden deslliurar-se de la cotilla de les dues hores cinematogràfiques i plantejar-se objectius molt més ambiciosos.

De moment, aquesta època daurada del documental ens ha regalat joies com Wild Wild Country, el retrat esbojarrat de la secta Rajneesh i el seu intent de construir una ciutat utòpica al mig del desert d’Oregon, i també promet revolucionar els documentals esportius amb projectes com All or Nothing, una marca d’Amazon que de moment havia fet retrats immersius d’equips de futbol americà i de rugbi, fins que aquest 2018 ha aterrat a l’Europa futbolera amb un retrat immersiu del Manchester City.

Per una xifra que alguns mitjans van situar al voltant dels 10 milions de lliures, el City va acceptar que les càmeres de Mediapro s’enganxessin com una paparra a l’equip durant la temporada passada, amb un accés pràcticament il·limitat als entrenaments, les estrelles i les xerrades de Pep Guardiola al vestidor. “Ens seguien a les dutxes i tot”, va arribar a comentar, burleta, un dels capitans. En el món del periodisme, aquesta tècnica s’anomena Fly on the Wall (mosca a la paret), i es remunta a reportatges històrics com el retrat d’Ernest Hemingway que el 1950 signava Lillian Ross a la revista New Yorker, però les possibilitats que s’obren ara són infinites, sobretot quan es permet l’entrada de càmeres a llocs inaccessibles.

El resultat d’All or Nothing: Manchester City és una visió fins ara mai vista d’un club de futbol des de dins –en vuit capítols d’una hora, és a dir, 480 minuts davant la pantalla–, amb la sort o la desgràcia d’acompanyar l’equip que va polvoritzar tots els rècords de la Premier League: rècord de punts, de victòries, de gols i primers en superar la barrera dels 100 punts gràcies a una victòria in extremis en l’últim minut de la temporada 2017-2018.

Comparats amb la quantitat de minuts d’esports diaris que ens empassem als telenotícies, els documentals esportius de qualitat són escassos, sobretot perquè se sol caure en l’ensabonada i les obvietats trillades, amb frases com fútbol es fútbol i tot allò que ha transformat bona part del periodisme esportiu en la premsa rosa masculina. Posar el micròfon davant dels aficionats i gravar-los mentre criden “el City és el millor” o “ens els cruspirem” no aporta gaire informació rellevant, per entendre’ns. A més, en una disciplina que mou tants calers, es fa difícil trobar el to crític i imparcial que tenen els grans documentals –és a dir, els que busquen plantejar les grans preguntes– i no caure en el publireportatge sense pal·liatius.

Descobrim, per exemple, que el Kun Agüero passa l’estona veient pel·lícules de màfia i acció en una pantalla gegantina mentre enyora el seu fill, que el visita un cop al mes perquè viu a l’Argentina. El davanter ja pot nedar en l’abundància, que fa mal al cor veure que viu sol com un mussol.

A All or Nothing: Manchester City els capítols alternen la trama principal, que és l’avenç de l’equip en les diverses competicions, amb les petites quotidianitats del dia a dia, com les recuperacions dels lesionats –que s’operen a Barcelona perquè l’equip tècnic confia cegament en el doctor Ramon Cugat, un referent mundial de les lesions de genoll– i la vida que fan els cracks a la ciutat de Manchester. Descobrim, per exemple, que el Kun Agüero passa l’estona veient pel·lícules de màfia i acció en una pantalla gegantina mentre enyora el seu fill, que el visita un cop al mes perquè viu a l’Argentina. El davanter ja pot nedar en l’abundància, que fa mal al cor veure que viu sol com un mussol.

El documental també vol ensenyar la feina de l’equip tècnic, però en els molts minuts al vestidors no aprenem cap lliçó tàctica important, més enllà de veure Guardiola movent fitxes de colors damunt una pissarreta (l’anglès de Guardiola, a estones improvisat i incomprensible, ha estat força criticat a The Guardian). Tampoc descobrim cap revelació sobre la planificació econòmica del club: en diversos capítols veiem Txiki Beguiristain i Ferran Soriano planificant fitxatges amb Khaldoon Al Mubarak, la totpoderosa mà dreta de l’amo, però mai sabem quin objectiu es posaven ni quant estaven disposats a desembutxacar (sembla que moltíssim). En el mercat d’hivern, els acompanyem a Bilbao en el fitxatge llampec de Aymeric Laporte, però la negociació és bufar i fer ampolles perquè el City paga trinco-trinco la clàusula de rescissió: cap emoció.

Les revelacions del documental són en els petits detalls, com en l’escena amb el capità citizen Vincent Kompany seguint un partit transcendental i havent d’aguantar els comentaris del seu sogre, aficionat de l’United. O durant la festa d’aniversari de la filla de Fernandinho, un espectacle kitsch per a nous rics, amb els convidats omplint una taula de regals a base de bosses i bosses de Burberry i Polo Ralph Lauren, mentre la dona del jugador, Glaucia Roza, se sincera i explica el seu paper en la renovació del migcampista: “fa temps que ho discutíem, quedar-nos anirà bé per la canalla”. Un bon bany de realitat pels que pensen que aquestes decisions sempre es prenen en funció de la carrera esportiva de l’estrella, i no segons la situació familiar.

En el muntatge final, els resums dels partits ja s’esforcen per insuflar emoció al documental a base de música de suspens, però amb l’equip guanyant per pallissa la majoria de jornades es fa difícil crear cliffhangers ni tirar d’èpica: al pic de l’hivern, amb l’equip líder i a mil punts del segon classificat, la intriga del documental es redueix a intentar endevinar qui serà el proper jugador en lesionar-se.

All or Nothing: Manchester City també revela el que, al meu entendre, és el secret més ben guardat del club: es tracta de Brandon Ashton, l’utiller que arregla les botes als jugadors, un pèl-roig divertidíssim que sempre aporta la nota d’humor i distensió que l’equip necessita. En una plantilla plena de milionaris en la vintena, disposar d’un encarregat del material jove, empàtic i que es deixa prendre el pèl val el seu pes en or.

En el muntatge final, els resums dels partits ja s’esforcen per insuflar emoció al documental a base de música de suspens, però amb l’equip guanyant per pallissa la majoria de jornades es fa difícil crear cliffhangers ni tirar d’èpica: al pic de l’hivern, amb l’equip líder i a mil punts del segon classificat, la intriga del documental es redueix a intentar endevinar qui serà el proper jugador en lesionar-se.

Però, al meu entendre, l’errada principal d’All or Nothing: Manchester City és que no funciona com un document periodístic perquè defuig els temes més polèmics: renuncia a la voluntat d’informar per únicament entretenir i satisfer els fans. Des de l’arribada del Sheikh Mansour bin Zayed Al Nahyan, el Manchester City ha passat de ser un club mediocre a guanyar-ho tot, ha passat de «tenir lavabos sense portes», com explica el capità Kompany, a disposar d’unes instal·lacions de luxe i batre tots els rècords de fitxatges a cop de talonari. Al camp, el City és una maquinària perfecta, un somni, un equip de videojoc, però tots els que hem jugat a videojocs sabem que s’hi poden fer trampes per aconseguir un poder inabastable: això és el que ha fet el City amb el potencial econòmic il·limitat del Sheikh i, malgrat tot, el documental no s’interroga sobre això, ni sobre la incomoditat que causa la glòria quan es finança amb diners tacats de sang.

Tampoc veiem cap polèmica amb els jugadors que no juguen, les clàssiques picabaralles que hi ha a tots els vestidors i que aportarien una mica de tensió dramàtica. Es podria haver aprofitat el malestar de Yaya Touré, per exemple, que aquella temporada només va jugar 228 minuts de lliga, defenestrat, segons ell, per l’entrenador.

En resum: All or Nothing: Manchester City satisfarà els futboleros per l’accés a una quantitat il·limitada de confidències i xafarderies, però, per les qüestions importants, s’hi passa sempre de puntetes. El seguiment omnipresent a Pep Guardiola –que mai es treu el llaç groc de la solapa– hagués permès tractar el debat, quasi filosòfic, que flota a Anglaterra d’ençà de la seva arribada, sobre si a la Premier League es pot fer un futbol de possessió i primer toc a l’estil Johan Cruyff, però una vegada més sobrevolem la qüestió sense aprofundir-hi. A la sèrie, Guardiola hi destaca com el protagonista absolut, un heroi blanc i sense contradiccions, lleial i compromès amb la plantilla fins al límit: «A la roda de premsa us defensaré fins al final», diu després d’una derrota, «però aquí us dic la veritat: torneu a la terra».

Sigui com sigui, la idea darrera d’All or Nothing és fantàstica i esperem que en properes entregues la sèrie ens regali més testimonis únics i es capbussi en altres entorns inaccessibles. Això sí, per anar bé haurien de seguir un equip petit, amb mala maror al vestidor i l’entrenador acomiadat a mitja temporada: d’aquesta manera s’aconseguiria un relat genuïnament èpic i shakespearià.