En primer lloc, vull donar les gràcies pel guió. Carme Marfà i Yago Alonso (Ovelles, Instruccions per enterrar un pare). Costa molt fer un text que mantingui una alta freqüència de vibració humorística durant una hora i mitja. Normalment, considero que tota bona obra de teatre o tota bona pel·lícula ho deu tot a un bon guió, i en bona part ho mantinc, però en aquest cas he d’admetre que els agraïments i reconeixements queden bastant més repartits.
El guió, primer. Perquè crec que els guionistes són els compositors, i que tota la resta són intèrprets. Ara bé, hi ha intèrprets que et poden destruir la més excelsa de les composicions i en aquest cas Biel Duran, Ángela Cervantes, Francesc Ferrer i Laura Pau semblen haver nascut tots ells per al paper. Vull donar les gràcies a tots quatre, també. L’obra llisca amb total naturalitat dins les seves pells, potser perquè s’han trobat en les mateixes situacions de l’obra (com tothom), potser perquè el càsting està ben triat (diria que Francesc Ferrer, físicament i gestualment, és el més clavat al seu personatge i diria que en bona part és el protagonista ocult), però sens dubte perquè són molt bons actors. En Biel té una comicitat interior que jo no coneixia del tot, sincera, nua, crua, tal vegada innata. I elles s’adapten bé a un guió que gira, crec just admetre-ho, molt més al voltant de la poca traça masculina que no pas al voltant de les contradiccions femenines. Però, sobre això de les masculinitats i feminitats, ja hi ha vodevils ben carregats d’estereotips i ben previsibles en la nostra actual cartellera i crec que serà millor no comentar-los.
No em vull oblidar de donar gràcies a la fàbrica. La sala Flyhard, immensa gestadora de bona part dels últims greatest hits escènics nostrats: Smiley (exportada a Netflix), Litus, Tortugues, Un home amb ulleres de pasta… Casanovas, Clua, Cedó, Pompermayer. Perdoneu si destaco aquells que escriuen, al principi d’aquest discurs ja n’he esmentat la raó. En tot cas la petita sala de Sants fa més de deu anys que regala rotundes perles de teatre contemporani que afortunadament, malgrat les dificultats del nostre sector escènic, troben ressò i reconeixement entre la foscor de la platea (i en algunes pantalles domèstiques).
En aquest cas la criatura és una amable i divertida reflexió sobre la veritat i l’amistat, molt més sobre l’amistat que sobre la veritat, i molt més sobre l’amistat entre tios que sobre l’amistat entre ties. El que sí que comparteixen ells i elles són els problemes amb la veritat, amb la realitat, amb el fet de fer-se grans mentre de fons sonen els Strokes i es va esgotant el temps per poder assistir al concert del Primavera. Tens un fill, tens un fill lleig, per cert, i te n’has de cuidar. O bé tens massa assumptes pendents amb el teu amic, que és un altre tipus de fill, algú que no vols mai de la vida que prengui mal. O bé, com tots ells, tens contradiccions amb l’amor de parella i amb l’amor de família i amb l’amor d’amic de l’ànima. Costen de gestionar, tants tipus d’amor, a partir de certa edat. Ah, i el fill, i el fill. El pecat mortal de lletjor que és el teu fill, perdona que t’ho digui i perdona que se m’hagi escapat. Cony, entre amics hem de ser sincers, no?
Una mica semblant al plantejament d’El Nom, de Matthiew Delaporte i Alexandre de la Patellière, perquè hi ha moltes situacions incòmodes, totes elles relacionades amb la veritat, que poden sorgir inesperadament en un sopar d’amics. La diferència és que en aquest cas saltem d’un tema a l’altre, és a dir, no ens concentrem en l’anècdota dels ulls sortits del nen sinó que afloren a partir d’aquí totes les veritats ocultes entre ells, inclosa la impostada moda d’escollir viure fora de Barcelona perquè no sé què de sentir el campanar i de només són vint minuts. Una tirallonga de miralls que es disparen com llances cap a les vides del públic, i que tenen la bona fortuna de desenllaçar-se amb un final tant inesperat com preciós. Un discurs d’agraïment és una fórmula perfecta per descobrir què ens importa de veritat. Tothom hauria de fer un discurs d’agraïment en tornar a casa, i tothom se sorprendria del que acaba apareixent a la llista. I del que no hi acaba apareixent mai (no podem avorrir el respectable). És un exercici d’allò més saludable, fins I tot si el discurs no l’hem de pronunciar mai. Dit això, jo ja tinc una part de la feina feta: gràcies, cracs.
