L’òpera no només és un gènere únic pel que fa els contrastos estètics; també, com a altar de representació ritual de la nostra dinàmica civil, encara conforma l’espai idoni on emergeixen les germanors i les tensions d’un col·lectiu. És així com, en una representació com el primer acte de Die Walküre al Liceu del passat divendres, hom assistí a una sonora esbroncada de part del públic i també a una ovació general de les que fan època en poc més d’una hora i escaig de temps. Comencem per la boada; se l’endugué Víctor Garcia de Gomar, director artístic del teatre, qui abans de la performance intentà explicar per què la vetllada havia quedat castrada. Valorem que de Gomar hi posés la cara (tot i que, en una decisió compartida amb el director musical, Josep Pons, aquest l’hauria d’haver flanquejat), però la intervenció resumí tot allò que un gestor mai no ha de fer per mitigar una crisi.
La música no salva les contradiccions, però pot ajudar a mitigar la ràbia, i més encara davant la portentosa natura del cant de Lise Davidsen
A banda de demanar excuses i abaixar els ulls, quan fas pagar una entrada per un concert al públic i te’n cruspeixes un acte has d’oferir alguna mena de contrapartida als teus espectadors (i no n’hi ha prou amb el geni de Wagner i tres magnífics intèrprets). Tot i que les metàfores són de ganduls, emprem-ne: si algú reserva un menú degustació en un restaurant i el xef, per manca de previsió, se salta els entrants o les postres, va de soi convidar els comensals a gintònics. De Gomar (i Pons) haurien de saber que els liceistes han suportat estoicament el fet de comprar entrades a un preu que, mesos després, s’ha rebaixat màgicament al 50% o que han vist modificat un cast de primeres figures per cantants en declivi com en el cas de Lecouvreur. Excusar-se admetent que has planificat malament (un concert agendat fa dos anys!) no és demanar perdó, sinó exhibir desídia.
Abans d’interessar-se per la situació dels refugiats del planeta i també perquè els sords de l’univers gaudeixin amb la música de Beethoven, una institució pública com Liceu hauria de vetllar pels seus espectadors i abonats amb una proposta coherent, patrimonialment engrescadora i, sobretot, exempta de sorpreses last minute.
La música no salva les contradiccions, però pot ajudar a mitigar la ràbia, i més encara davant la portentosa natura del cant de Lise Davidsen. La soprano noruega no només va néixer amb un altaveu incorporat a la gola, sinó que salva el timbre metàl·lic habitual de les cantants wagnerianes amb una tonalitat carnosa-lírica ideal per Sieglinde. Clay Hilley podia haver passat com a simple comparsa, però el heldentenor ianqui va posar-se a l’alçada de la geganta a base de fotre-hi pebrotera. Notabilíssim, encara que poc cavernós, el Hunding de Gábor Bretz.
Degut a la manca d’assaigs, Josep Pons va dirigir l’orquestra del Gran Teatre més pendent de cobrir els solistes que no pas d’oferir una lectura meditada d’aquest enorme tast wagnerià (tot i alguna badada als metalls, el nostre director ha deixat la formació en un estat molt millor del que la va trobar, i això cal celebrar-ho sense cap esmena). Tot i això, ara que el teatre es troba en procés de barrinar un continuador de la seva feina, cal aprendre la lliçó i —una vegada amb la màquina a punt— contractar un mestre que tingui l’òpera com a marc de referència musical o cercar una batuta més consolidada pel repertori de sempre i una sèrie de guest conductors per l’òpera contemporània o pre-clàssica. La possible obertura d’una nova sala da càmera pel Liceu durant els propers anys certifica que un model de pluri-titularitat no seria una idea forassenyada i enriquiria estèticament el teatre.
Però, sigui quin sigui el projecte en qüestió, la prioritat de tot plegat és la competència artística. I això passa per planificar bé les coses i servir el menú amb tots els plats necessaris.
