[dropcap letter=”E”]
n una de les escenes de l’adaptació cinematogràfica d’American Psycho de Bref Easton (Vintage Books, 1991) passem de la vista aèria dels gratacels de Nova York al passadís d’una de les centenars d’oficines de Manhattan on Patrick Bateman, el protagonista, camina impecable cap al despatx mentre escolta Walking on sunshine en un Walkman últim model, notablement millorat respecte del primer model comercialitzat l’1 de juliol de l’any 79. Malgrat que el preu de mercat de la primera versió de l’aparell quedava lluny de l’abast de la majoria de butxaques (150 dòlars), la màquina que va revolucionar la manera d’interactuar amb la música tardaria pocs mesos a fer-se popular a bona part del planeta.
L’aparell va tenir diferents noms segons la zona geogràfica: Soundabout, Freestyle, Spowaway, així i tot va ser Walkman la que es va imposar. I va ser un dels cofundadors de la multinacional japonesa Sony qui en va provocar l’eclosió, perquè la idea d’un trasto que permetés escoltar música on i quan volguessis havia estat somiada, dissenyada i, fins i tot, prototipada. Però fins que l’empresari nipó, cansat de no poder escoltar òpera durant els seus vols intercontinentals, no es va presentar a la taula de la junta on seien la resta de companys i va dir alguna cosa així com –senyors, hem de començar a caminar pel costat salvatge [doo doo doo doo doo doo…]–, el miracle de Nobutoshi Kihara –l’empresari es deia així –, comparable al de multiplicar pans i peixos i, per tant, difícil de superar, no es va fer realitat.
El Walkman va obrir de bat a bat una dimensió que, fins al moment, havia quedat relegada als col·leccionistes: descobrir i compartir estils, grups i modes es va convertir en una de les primeres xarxes socials massives
A partir del Walkman hem caminat d’un indret a un altre al costat de Michael Jackson, David Bowie o Tracy Chapman, hem ballat Don’t Get Me Wrong al parc i ens hem esgargamellat amb Insurrección de Manolo García i Quimi Portet o El carrer dels torrats de Sopa de Cabra. N’hi ha que han plorat al seient de darrere del cotxe dels pares camí del càmping; no tant per l’efecte d’una balada, que també, sinó pel fet de no haver d’empassar-se, una vegada més, el darrer treball de Mocedades. I tots hem gaudit dels efectes col·laterals de l’invent, com és el cas de la proliferació de les llistes de reproducció en cintes pirata, preludi de les que ara creem a Spotify, iTunes o You Tube Music. Calia desenvolupar la destresa, digna de bata blanca, que suposava sincronitzar l’agulla del tocadiscs amb les tecles play i rec, i l’habilitat de rebobinar les cassets en aparells que només comptaven amb la tecla forward: atura la cinta, treu la cinta, canvia la cara, prem el forward, prem Stop, treu la cinta, canvia la cara, prem Play, encara falta, torna a aturar la cinta, treu la cinta, canvia la cara… fins que l’heroi o heroïna de torn va empescar-se la tècnica del boli Bic, l’encaix del qual a les dents del torn de la casset superava la virtuositat del propi Walkman i, per descomptat, el prodigi dels pans i els peixos.
El Walkman va obrir de bat a bat una dimensió que, fins al moment, havia quedat relegada als col·leccionistes. Descobrir i compartir estils, grups i modes es va convertir en una de les primeres xarxes socials massives, i la propagació de la música, entesa com un regal per als sentits, es va disparar. Al reproductor nòmada també se li atribueix ser un dels primers robots domèstics que van promoure l’aïllament al qual, actualment, ens brindem tothora a través dels smartphones. De fet, el motiu pel qual m’he llençat a escriure aquest article ha estat adonar-me d’aquest principi d’isolament a través d’una fotografia de quan tenia cinc o sis anys (d’això ja en fa més de trenta). A la foto, prop d’un mas, al poble, surto amb la meva cosina, que deuria haver complert la vintena. El context és el d’un diumenge de dinar familiar i és probable que la nit l’anterior, ella, l’hagués passat a Florida 135. Jo faig la cara que tots hem fet al costat de les cosines, aquells éssers desitjables als quals fan referència els Manel al disc Jo Competeixo.
La cosina, asseguda en una cadira plegable de roba, vestia un peto texà, calçava unes Victoria blanques, lluïa unes Ray Ban fosques i se la veia molesta, com si algú l’hagués destorbat de l’univers que cabia a la casset que sonava dins el seu Walkman, els auriculars del qual duia posats. Potser revivia una anècdota de la matinada anterior, potser una mirada, una conversa, un bes, un encontre al reservat d’aquell antre a les portes del Farwest dels Monegres. Potser, el que sonava, eren els Beatles: només el temps dirà si tenia raó o anava errat, sonaria en una peça que haurien pogut titular, perfectament, We can walk it out.
