Fumen, beuen i parlen amb els homes
La incorporació efímera de la dona al treball durant la Primera Guerra Mundial i el sentiment de carpe diem que va succeir als horrors d’aquesta contesa van contribuir al sorgiment de dones que volien ser tingudes en compte no només en l’àmbit dels drets civils, també en el de les tasques quotidianes. Així, el primer acte reivindicatiu estètic de les flappers va ser substituir la cotilla per faixes que reprimien qualsevol forma femenina, i sobre aquests cossos artificialment andrògins portaven vestits rectes de tall baix que deixaven al descobert els genolls quan ballaven o corrien. Les flappers, com Zelda Fitzgerald, ressaltaven el rostre amb maquillatge vistós i es penjaven desenes de joies i granadures —tendència que fins llavors només es reservava a les prostitutes—; conduïen, bevien i fumaven en públic, un fet inaudit per a l’època. Es van tallar els cabells i van imposar l’estil garçon i bob, que es van convertir en el look del moment.
Disseny per a una dona activa
“Fins ara, les peces de vestir estaven dissenyades per a dones ocioses, jo dissenyo per a una dona activa”, va advertir Coco Chanel; i va complir amb escreix la seva comesa. La dissenyadora francesa va acabar amb tots els tòpics estètics referents a la vàlua i la independència del gènere femení: “Quan era jove, les dones no semblaven humanes. La roba era contra natura. Jo els vaig tornar la llibertat. Els vaig donar braços i cames de veritat, moviments que eren autèntics i la possibilitat de riure i de menjar sense haver de desmaiar-se necessàriament”. La petite robe noire, que es podia vestir des del matí fins a la nit sense necessitat de canviar-se per a cada ocasió; els jerseis i suèters de tweed que s’introduïen pel cap; el taló baix; la reducció dels pentinats de les dames (“semblaven pastissos d’aniversari ridículs”, solia comentar); la bossa de mà 2.55, la primera amb cadena perquè les mans quedessin lliures; la creació de la bijuteria, que va permetre a les dones adquirir accessoris sense haver de dependre dels marits o de l’estatus social…
A la dècada dels vuitanta, les dones accedeixen a estudis superiors i apareixen les anomenades career women; és a dir, dones amb formació que accedeixen a llocs directius que abans eren reservats només als homes. Les dones emulen l’estètica dels seus col·legues amb vestits jaqueta, muscleres grans i camises botonades per construir una imatge de serietat i d’autoritat. Va ser el gran moment d’Armani i del seu power suit.
Vestiré faldilles quan assisteixi al vostre enterrament
Quan us posareu una faldilla?, va preguntar la periodista Barbara Walters a
la gran Katherine Hepburn. L’actriu, sense immutar-se, va contestar: “Quan assisteixi al vostre enterrament”. Pam! A diferència de les seves companyes, Hepburn no havia permès mai que cap productor o director canviés el seu estil (ni de pensar ni de vestir): pantaló de pinça, camisa masculina, samarreta de coll alt, mocassins i gairebé sense maquillatge. És un cas molt semblant al de Marlene Dietrich, qui va encarnar l’estètica andrògina als anys trenta, que va sembrar polèmica i es va avançar a la seva època. L’actriu alemanya utilitzava corbates, corbatins, sabates oxford, barrets d’home i feia servir vestits completament masculins, sense estilitzar, de la sastreria austríaca KNIZE, el preferit dels dandis d’aquells anys a Europa.
No és fins a les dècades dels seixanta i setanta (coincidint amb el Maig del 68) que el pantaló no es comença a normalitzar entre les dones. El 1966, Yves Saint Laurent va presentar i popularitzar l’esmòquing femení. Com bé va sintetitzar Pierre Bergé, “Chanel va donar llibertat a la dona i Yves Saint Laurent els va donar poder”.
Amb la seva mirada endarrereixen cent anys la civilització
“Amb la seva mirada endarrereixen cent anys la civilització”, va etzibar Diana Vreeland en comprovar la reacció retrògrada dels seus col·legues a Harper Bazaar quan van descobrir el biquini. L’editora de moda va ser una de les primeres a predir que la (re)invenció del biquini dels cinquanta —a l’antiga Grècia el conjunt de dues peces ja s’utilitzava com a roba perquè les atletes femenines anessin còmodes— seria “tan impactant com la bomba atòmica”.
Si, al començament del segle XX, la policia custodiava les platges amb cinta mètrica en mà per detenir a aquelles que es passessin d’”exhibicionistes”; el 2016, després dels atemptats de Niça, uns agents van esbroncar una dona vestida amb un burquini per anar massa tapada. França, ferida i debilitada també moralment pels gihadistes, va plantejar-se prohibir la peça de roba, però finalment va comprendre que legislar novament la indumentària femenina només significaria una victòria per als extremistes i un retrocés enorme en les llibertats per a tots els ciutadans francesos, europeus i occidentals.
Volem ser el que som
Durant la primera meitat del segle XX, la faldilla s’havia escurçat progressivament. Els balls dels bojos anys vint i la incorporació de la dona a l’esport van contribuir a fer que ensenyessin cada vegada més centímetres de cama. Però fins a principi dels seixanta no es va veure una faldilla de llargada fixa per sobre dels genolls. Sota el lema “Volem ser el que som”, la minifaldilla de Mary Quant no només qüestionava el que era socialment acceptable per a les dones, sinó que en coincidir amb la píndola anticonceptiva, es va convertir en la peça de l’alliberació sexual de la dona per excel·lència.
Cremem els sostenidors!
El segle XX es va estrenar amb la introducció del tall imperi. Madeleine Vionnet, Jacques Doucet, Paul Poiret i l’espanyol Mariano Fortuny, amb el seu vestit prisat Delphos (1909), van donar un respir a la dona perquè van rescatar el tall d’estil hel·lènic. La cotilla va començar a perdre popularitat a mesura que creixia la lluita per la llibertat de la dona.
El 8 de setembre de 1968, el Washington Post va publicar una fake news en la qual s’assegurava que un grup de dones, que protestaven a Nova York contra el sexisme que representaven els concursos de bellesa, havien finalitzat la protesta amb la crema de sostenidors. El gest, que en realitat no es va produir mai perquè no van obtenir el permís de les autoritats, es va convertir en tot un símbol de la revolució feminista. Actualment, quan plataformes com Facebook o Instagram continuen prohibint la publicació de qualsevol instantània que mostri els pits femenins, la iniciativa en aquesta matèria és #FreeTheNipple.
De l’unisex al genderless
Primer, cap als anys seixanta i setanta, es va anomenar moda unisex. Avui, amb una base més conceptual, se la denomina moda sense gènere, neutra o genderless. Es tracta de roba ampla, versàtil i confortable per a ambdós sexes. Encara que ara la tendència arribi als penja-robes de Zara i d’H&M, els dissenyadors referents de la tendència van ser els japonesos Rei Kawakubo (Comme des Garçons) i Yohji Yamamoto als anys vuitanta, la belga Ann Demeulemeester als noranta i l’americà Rick Owens als anys 2000.
Vaig de negre i et preguntes el perquè
Les sufragistes de principi del segle XX, a més a més d’adoptar un estil refinat i romàntic que suavitzés el seu missatge combatiu, van crear un codi cromàtic propi per a diferenciar-se: verd per a l’esperança, blanc per a la puresa, morat per a la lleialtat… Però, sens dubte, el púrpura és el color que més s’associa al feminisme. Es diu que d’aquest to era el fum de l’incendi en què 129 treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York van morir el 1908 mentre reclamaven unes mínimes millores de les condicions laborals, que eren pèssimes. No obstant això, al lila s’hi han sumat molts altres tints i sensibilitats.
Si amb l’arribada de Donald Trump al poder es va escollir un pussy hat rosa per mostrar el rebuig a l’actitud i paraules de greuges contra la dona per part del magnat, des de fa uns mesos, el moviment Time’s Up anima a totes les actrius i a tots els actors a solidaritzar-se amb la causa vestint de negre quan trepitgin una catifa vermella en uns premis cinematogràfics. El 30 de gener, les dones demòcrates en el Congrés dels Estats Units van seguir la tendència i van vestir-se de fosc per al primer discurs sobre l’estat de la Unió del president Trump. En canvi, la primera dama estatunidenca va acudir-hi de blanc. L’oposició cromàtica, però, no va suposar un enfrontament amb les dones demòcrates; més bé, es va descodificar com a un suport explícit per part de Melania Trump a la causa: l’esposa del president vestia un white pantsuit, un conjunt originalment masculí que Hillary Clinton va lluir tota la campanya presidencial i que retia homenatge al blanc de les sufragistes estatunidenques.
La dona que porto fora
Aquest cas, a més a més de recent, ens queda a prop de casa. De segur que us sona… L’Alfred d’OT i nombrosos actors i actrius a la gala dels Goya van lluir un vestit masculí clàssic (símbol del capitalisme i del patriarcat) amb formes de cos de dona dibuixades. “La dona que porto fora” és l’últim projecte de l’artista malagueny Ernesto Artillo. Els beneficis obtinguts en la subhasta de cada peça artística es destinaran a diverses associacions de suport a la dona.
Tothom hauria de ser feminista
Fa només uns dies, durant la setmana de la moda de París, la primera dona directora creativa de la firma francesa Dior va tornar a convertir la seva desfilada en un clam a favor de la lluita feminista. Si, el 2017, María Grazia Chiuri va aconseguir estampar el títol de l’assaig de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie al pit de mig món (va fer-se viral “gràcies” també a què totes les marques low cost van falsificar i versionar fins a la sacietat la samarreta de 500 €), aquesta vegada, les models lluïen en les peces de roba proclames com “Why have there been no great women artists?” o “C´est non, non, non et non”. És pura estratègia de màrqueting? Potser sí. En una indústria basada en el capitalisme i el consum voraç sempre queda el dubte, la sospita. A l’espera que alguna universitat demostri l’impacte i la influència de les samarretes i cossos pancarta (Femen) a les nostres ments, ens quedem amb l’important de la campanya: “We should all be feminists”.
