Quan parlem d’allò que ens resulta quotidià o ordinari, les paraules prenen un caire avorrit, pejoratiu. Sembla que, si no afegim el prefix extra, no mereixi ser tingut en compte o no valgui la pena. Però, què passa quan allò que canvia no és la paraula, sinó la intenció que posem en ella?
Té lloc la màgia, i tot s’impregna d’aquesta intencionalitat que transforma l’acte més banal en un moment absolutament transcendent. I és en aquest trànsit de la transformació on s’emmarquen les imatges de William Eggleston, una llegenda viva de la fotografia que el centre KBr Fundació MAPFRE Barcelona presenta en una de les més àmplies exposicions que s’han fet al nostre país.
Nascut a la ciutat de Memphis, William Eggleston va créixer i va desenvolupar la seva carrera en un entorn complex, el sud dels Estats Units, en un moment en què, d’una banda, encara eren presents les cicatrius d’un passat esclavista i, per l’altre, emergia una nova societat de consum entre la classe mitjana. Malgrat que es va iniciar fotografiant en blanc i negre, a mitjans dels anys 60, es va decantar pel color, i ja mai va abandonar aquesta pràctica i el seu ús gairebé pictòric.
És en el trànsit de la transformació on s’emmarquen les imatges de William Eggleston, una llegenda viva de la fotografia
Però el veritable cim va arribar pocs anys després, el 1976, quan va realitzar una exposició individual al MoMA de la seva obra en color, que va causar un gran renou, no només per ser el primer fotògraf que va exposar en solitari, sinó per haver-ho fet amb fotografies en color, que encara es consideraven vernacles i no havien adquirit la consideració d’artístiques.
I és que l’obra de William Eggleston no té absolutament res de banal ni d’ordinari. Ja des de les primeres imatges en blanc i negre, es percep aquesta cerca de l’instant decisiu que va inspirar-li Cartier-Bresson, al costat de la llibertat de temes pel que fa a l’elecció de l’element i el focus protagonista, que fuig de la grandiloqüència, per centrar-se en allò que té davant dels seus nassos, fins i tot sent la cosa més simple.
El fotògraf entrena la seva mirada en cada instantània, des de la senzilla escena de supermercat, l’ampolla de refresc sobre el capó del cotxe, a la foto presa des de dins d’aquest. I tot això, adquireix el seu màxim apogeu en el moment en què decideix canviar la seva pel·lícula a color i per l’ús que fa d’aquest.
“Així que una nit em vaig quedar despert planejant el que anava a fer l’endemà, que era anar al gran supermercat que hi ha carrer a baix, anomenat Montesi’s —no sé per què semblava un bon lloc per provar coses—. Tenia al cap un nou sistema d’exposició: sobreexposar la pel·lícula perquè sortissin tots els colors. I, Déu meu, tot va funcionar. De la nit al dia. Recordo que la primera foto era d’un noi empenyent carrets de supermercat. Quan recullen els carrets de l’aparcament i els empenyen fins a la botiga perquè els usin altres persones. Vaig fer la foto d’un noi pèl-roig i pigós a la llum de la pel·lícula de la tarda. Una foto bastant bonica, la veritat»
El fotògraf entrena la seva mirada en cada instantània i, tot això, adquireix el seu màxim apogeu en el moment en què decideix canviar la seva pel·lícula a color
En la sèrie Los Alamos (1965-1974) és on, com a espectadors, som partícips de veure la captura d’aquest instant que ho canvia tot, i fa que, el mateix, deixi de ser ordinari. I són les fotografies d’aquesta sèrie les que van definint el que serà el seu propi llenguatge visual, la manera de veure el tot. Perquè és just dir que no només estem veient una fotografia, sinó que ho estem veient tot. Un camp cec que, com deia Roland Barthes, consisteix en tot allò que es mou en l’exterior o sota la superfície de les coses; capta la nostra atenció, es transforma en desig.
El desig d’Eggleston que es reflecteix a través del seu viatge, seguint la riba del Mississipi, en direcció sud. En la llum horitzontal de la tarda, que es repeteix i es busca una vegada i una altra, com un leitmotiv i com el vel daurat on emmarcar l’escena. En els llocs decadents, que comencen o han perdut ja la seva esplendor, símbol d’un temps canviant que ho accelera tot. En les carreteres i les estacions de servei, a mig camí de tot i de res. I en els cels, d’un blau intens rotund, presents com a marc de fons, com en els reflexos dels capós de cotxes o els tolls d’aigua. “La fotografia ens fa sortir de casa”, afirmava.
El desig de ser capaç de captar el color, l’anhel de l’instant precís, és present al llarg de tota la seva obra. “Només faig una foto d’una cosa. Literalment. Mai dos. Així que aquesta foto està ja feta i la següent està esperant en un altre lloc”. Però la mirada ja no és la mateixa. Ara és experta, i s’aprecia en els volums i el pes dels elements en les fotos, en l’equilibri d’aquests, en els grans blocs de color, en les línies precises, en els horitzons. Res és fortuït perquè, en mirar, se sap veure.
William Eggleston ha assistit com a testimoni a la desaparició d’un món devorat per la naixent societat de consum del seu país, però ha tingut l’enorme capacitat d’escriure un testament fotogràfic d’aquest trànsit, convertint allò banal i ordinari en transcendental i extraordinari, i permetent-nos entendre que mai estem només davant una foto, sinó davant un llegat sense igual. I que el tot està darrere nostre, si ens girem. La mostra podrà visitar-se fins a finals de gener de 2024.
