El World Press Photo 2022 posa el focus en les comunitats indígenes

Amb una creixent preocupació, fins i tot angoixa, per l’emergència climàtica, les comunitats indígenes i la seva lluita per preservar la terra on viuen s’han convertit en les protagonistes del concurs World Press Photo 2022. L’impacte de la covid sembla llunyà entre les fotografies guanyadores i encara era aviat perquè es plasmés la guerra d’Ucraïna, una de les moltes que succeïxen com sempre recorda aquest certamen. Amb aquesta mar de fons, l’exposició que resumeix el món visualment cada any torna de la mà de la fundació Photographic Social Vision al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), on es podrà visitar des d’aquest divendres fins a l’11 de desembre.

Una mostra de la lluita indígena omnipresent en el World Press Photo 2022 la porta el fotògraf brasiler Lalo de Almeida, guanyador del premi al Projecte a Llarg Termini d’aquesta edició. De Almeida, que s’ha desplaçat aquests dies fins a Barcelona, ha retratat el procés de destrucció de l’Amazònia brasilera, accelerat amb l’arribada del govern de Jair Bolsonaro. El treball comença l’any 2013 amb la construcció de la central hidroelèctrica de Belomonte, una ferida oberta enmig de la naturalesa. En l’exposició, la imatge assossegada de la planta ja edificada es projecta com el nucli a partir del qual es configuren la resta dels retrats. Entre ells, un grup d’indígenes que va aconseguir frenar el desenvolupament d’una segona planta. Vesteixen tradicionalment, però carreguen maletes convencionals, a punt d’agafar un avió. La resistència indígena és present més enllà del Brasil i queda retratada al Canadà, amb Amber Bracken humanitzant tombes de nens; a Egipte, amb Rehab Eldalil dignificant als beduïns, o a Mèxic, amb Yael Martínez esgarrapant el trauma i la violència que provoca el negoci de l’opi.

L’emergència climàtica queda sempre molt palesa en el dia a dia d’aquestes comunitats, però en el World Press Photo el compte enrere que viu el planeta va més enllà. El foc, convertit en l’element vertebrador, apareix en imatges com la ja universal de Konstantinos Tsakalidis durant l’incendi a l’illa d’Eubea, resumit amb el crit d’una dona que ha perdut la seva casa i sap que no serà l’únic que perdrà. La desolació també arriba a Indonèsia, amb el fum d’Abriansyah Liberto, o fins a Sibèria, amb la platja tòxica de Nanna Heitmann.

A més de les comunitats indígenes i l’emergència climàtica, la pandèmia apareix en algunes sèries fotogràfiques, encara que ho fa molt tímidament. Una d’elles resulta simpàtica i graciosa, amb l’Antonella i el llarguíssim cabell que va decidir no tallar-se fins que pogués tornar a l’escola i deixés enrere les classes online. Irina Werning ha immortalitzat la promesa d’aquesta estudiant argentina, mantinguda durant gairebé 300 dies. També ha mostrat la conclusió, amb el nou look de la jove.

També està present en el World Press Photo, tot i que lleugerament, la guerra a Ucraïna. Aquesta edició del concurs, la convocatòria del qual va tancar a principis de gener, ensenya els precedents. Guillaume Herbaut presenta una àmplia retrospectiva feta entre els anys 2013 i 2021, recollint les tensions que s’han produït entre les regions orientals i occidentals del país. El certamen no s’oblida, com ha fet Occident, de l’Afganistan, caigut en l’oblit des que el conflicte armat va arribar a Europa, amb una sèrie feta per Bram Janssen sobre un cinema a Kabul. Fatima Shbair també assenyala els atacs a Gaza, amb nens palestins que intenten descansar durant un alto el foc envoltat de destrucció.

Amb tot, la mirada local, ja present l’any passat amb els fotògrafs confinats, s’ha reforçat encara més amb el nou format del World Press Photo, que s’ha dividit en sis regions per assegurar una major representació i diversitat d’autors i històries, després de la tradicional preeminència d’imatges fetes des d’Europa i els Estats Units en un certamen creat als Països Baixos. Concretament, l’any 2021, només el 7% dels participants procedien de Sud-amèrica; el 5%, del Sud-est Asiàtic i Oceania, i el 3%, d’Àfrica. Enguany, dels 24 guanyadors, 19 ho han aconseguit amb històries fetes en el seu propi país.

Així mateix, s’han eliminat les categories temàtiques, passant a fixar-se en els formats, amb fotografies individuals, reportatges gràfics, projectes a llarg termini i, la gran novetat, el format obert, permetent la manipulació de les fotografies i acostant el certamen a la creació artística. L’exemple més significatiu d’aquesta nova categoria és el treball de Jonas Bendiksen, centrat en la ciutat de Veles, a Macedònia del Nord, convertida en l’epicentre mundial de la producció de notícies falses. Encara que costi veure-ho, el fotògraf també ha entrat en el joc, enganyant l’espectador amb imatges creades per intel·ligència artificial.

Aquestes són algunes de les fotografies que es poden veure fins a l’11 de desembre al CCCB a l’exposició World Press Photo:

1.  Kamloops Residential School d’Amber Bracken per a The New York Times. Premi World Press Photo de l’Any.

2. Amazonian Dystopia de Lalo de Almeida per a Folha de São Paulo/Panos Pictures. Sèrie premiada amb el World Press Photo al Projecte a Llarg Termini.

3. The Flower of Time: Guerrero’s Red Mountain de Yael Martínez per a Magnum Photos. 

4. Evia Island Wildfire de Konstantinos Tsakalidis per a Bloomberg News. 

5. Afraid to go to School de Sodiq Adelakun Adekola per a l’Agence-France Presse.

6. The Promise de Irina Werning per al Pulitzer Center.

7. Political Year Zero de Louie Palu.

8. Ukraine Crisis de Guillaume Herbaut per a l’Agence VU’.

9. The Cinema of Kabul de Bram Janssen per a The Associated Press.

10. The Book of Veles de Jonas Bendiksen.