“Cal ser crític i no deixar que ens endormisquin. Em fa la sensació que ens estem convertint en una societat de maldestres insensibles i cal lluitar contra això, costi el que costi”, raona el guitarrista i compositor Xavier Barrios a peu de barra, mentre degusta una Imperial Stout. L’antídot contra aquesta apatia socialment induïda és, per a ell, l’amor a l’art, “en qualsevol de les seves facetes, ja que és l’art allò que posa color a la nostra vida i que ens fa més humans. Cal cuidar als artistes, coneguts o desconeguts. Són el tresor de la humanitat!”.
Devot de la música, acumulador compulsiu de sons en tots els seus possibles formats i suports –per a discutible solaç de la seva dona i mare dels seus dos nens–, el Xavi és guitarrista i compositor dels Saturday Blues Project, banda de rock-blues “i músiques vàries, totes amb arrels americanes” que recentment ha publicat el seu tercer àlbum, Thundering Down. El grup el capitanegen ell i el també guitarrista i compositor Berni Armstrong.
“Soc un apassionat de la música en tots els seus aspectes. Sobretot, el que més m’apassiona és crear-la, compondre. Però també escoltar-la, conèixer, aprendre. Necessito tenir música nova cada setmana, així que en compro moltíssima. Quan viatjo sempre busco on proveir-me. A més, m’encanten els instruments, sobretot les guitarres, però no menys intensa és la meva passió per amplificadors, pedals, etcètera”, explica el parroquià, que no pot dissimular el seu orgull per seguir sobre els escenaris. “Després de tants anys, I’m still rocking it!”, proclama.
Coses que passen a l’Encreuament de Camins
En la seva època universitària, Xavi treballava per a pagar-se la carrera. “No tenia massa temps i els estudis no m’anaven bé. Encara tenia menys temps per a agafar la guitarra. Va ser la meva dona la que em va ajudar a sortir d’aquell forat i, gràcies a ella, vaig aconseguir acabar la carrera”.
Més tard, va ser ella també qui el va animar a fer que tornés a agafar l’instrument “i que complís el meu somni d’estudiar a una escola de música moderna, perquè tenia una necessitat enorme d’entendre com funcionava tot el tema de l’harmonia en el jazz”.
Després, ja va arribar un viatge als Estats Units, “on vaig anar per a intentar entendre les arrels de tota la música que estimo”. El parroquià va estar als clubs de jazz novaiorquesos i, en acabat, a les fondes del blues de Chicago des d’on va llogar un cotxe per a fer la Ruta del Blues amb direcció Nova Orleans. En aquest itinerari va ocórrer quelcom insòlit, o premonitori. O digui’s com es vulgui.
“Quan vam passar per Clarksdale, me’n vaig anar a fer una fotografia a l’Encreuament de Camins, el lloc on diu la llegenda que el Robert Johnson va vendre la seva ànima al diable. I en això estava quan un home negre se’m va acostar i em va dir, ‘yu a-a blu em, yu a-a blu em!’. I, mentre em donava la mà, es va posar a cantar-me un blues sencer. Va estar tres o quatre minuts cantant un blues a pèl sense deixar-me anar la mà. Quan va acabar, va continuar dient mentre marxava ‘yu a-a blu em, yu a-a blu em! I know, I know!’ i rient. Quan vam tornar a casa, uns dies després, es formaven els Saturday Blues Project, i jo començava a tocar blues per primer cop a la meva vida. Espero que no estigués fent un pacte amb el diable sense saber-ho!”, riu.
Encanteri o no, el cas és que la banda està ja gravant el que serà el seu quart àlbum, “i tenim també a la recambra l’enregistrament d’un EP amb un rotllo més ambiental sobre Svalbard, un arxipèlag situat al mar Glacial Àrtic i una ciutat minera que va quedar abandonada”.
Ciutat impredictible… i inaccessible
El músic resideix a Capellades, però ha viscut Barcelona de forma molt intensa. “Als 18 vaig venir a estudiar a la universitat i, després del meu període d’estudiant, vaig continuar vivint aquí uns anys fins que la bombolla immobiliària em va fer fora”. El cas és que va gaudir a fons de concerts a sales com Jamboree, Harlem “o qualsevol lloc on es fes música en viu. Curiosament en aquesta època, tenia la guitarra completament arraconada i sentia una cremor musical en les entranyes que se m’anava corcant per dins”.
Allò que l’enamora de Barcelona és “que és molt impredictible, mai saps el que et trobaràs. Per exemple, un dia, tornant de la meva compra setmanal a discos Revolver, anava caminant per la Gran Via i, en aixecar la vista, vaig presenciar una escena desagradable. Un noi cec, amb un ram de flors, havia estat colpejat per un noi que anava corrent i queia a terra de mala manera. Jo vaig anar cap a ell per a ajudar-ho a aixecar-se i, mentre ho feia, el cec comença a dir-me: ‘no, no, ho sento, estem gravant!’. Llavors em giro i, a uns metres, veig que estava posada una càmera amb el seu trípode i un equip de gent rient!”.
Però aquesta ciutat impredictible, al músic se li fa cada cop més inaccessible. “Estic preocupat pel medi ambient i és clar que no podem viure tots a la ciutat, no és viable ni sostenible, però no m’agrada res el que s’està fent amb Barcelona. El concepte de buidar-la de cotxes està bé, però ningú fa res perquè puguem venir amb un transport públic com Déu mana. Si us plau, primer es millora el transport i després es buida de cotxes la ciutat”.
De sobte, per pura casualitat, sona Slippin’ through my fingers, de l’últim disc de Saturday Blues Project, i al Xavi Barrios se li encén aleshores un gran somriure que li fa deixar de costat la inaccessibilitat de la ciutat, tornar a un món de notes musicals, melodia i harmonies i, en conseqüència, alçar la seva copa i proclamar, a ple pulmó:
–Ah, la vida és massa curta per a anar fent el capullo! Long live rock & roll!!
