Xavier Theros: Recuperant la memòria selectiva de Barcelona

“Sóc el resultat d’innombrables trobades, converses, successos, incidents, reflexions, dubtes i casualitats perfectament aleatòries, que m’han fet ser així. Fins a l’últim minut viscut ha influït, d’una manera o una altra, en aquest procés dinàmic. Som el resultat de totes les persones que ens han estimat i de les que hem estimat nosaltres. I, per descomptat, també de totes les que ens han odiat”, raona Xavier Theros a peu de barra, amb un cafè sol amb sacarina a la mà i la mirada gran i ametllada recorrent un espai incert.

Imprescindible cronista de Barcelona a través d’articles i llibres essencials com ara La Sisena Flota a Barcelona, Barcelona a cau d’orella, Barcelona: secrets a la vista o Vida i miracles de la plaça Reial. També novel·lista amb la La fada negra, un noir històric que és la primera aventura del contundent capità Llampades. La vida de Theros ha tingut molt d’activisme cultural i literari.

“Vaig deixar els estudis molt aviat —explica— i vaig tenir diverses feines perfectament anodines fins que, cap als 30 anys, vaig entrar a la universitat per estudiar història medieval i vaig sortir-ne llicenciat en antropologia. Mentrestant, vaig estar fent recitals de poesia amb diferents grups i col·lectius, fins que el 1991 vaig cofundar amb el Rafael Metlikovez el duet Accidents Polipoètics, amb el que vam estar 25 anys recorrent el món. A més, porto des de finals dels vuitanta col·laborant a diversos mitjans de comunicació, escrivint llibres d’assaig i novel·les. Dins de l’ofici editorial he escrit des d’articles per a enciclopèdies a guies de tota mena o llibres de text. Fins i tot, vaig treballar un temps de negre literari escrivint per a altres”.

A nivell personal es defineix com “algú no gaire sociable”, a qui li agrada estar a casa i gairebé no surt de nit. “Llegeixo menys del que m’agradaria i em falten moltes coses per aprendre”, afegeix.

Reprenent projectes

“Acabo d’enviduar, després d’una llarga malaltia de la meva dona que va absorbir tota la meva energia”, explica Theros, que en els últims anys s’ha dedicat en cos i ànima a cuidar de la seva estimada Núria Pujol, enyorada traductora i presència capital de les lletres catalanes.

Theros es defineix com “algú no gaire sociable”, a qui li agrada estar a casa i gairebé no surt de nit

“Ara estic redactant tot allò que se m’ha endarrerit, bàsicament el segon lliurament de les aventures del capità Llampades, una biografia sobre el cronista Ramón Draper i un llibre sobre les meves experiències personals cuidant a un malalt de càncer cerebral”, explica amb els ulls enfocant la negror fumejant del cafè que oscil·la dins la tassa.

Després d’uns instants de silenci, recupera un somriure reconciliador i afirma: “Si em trobés amb el meu jo adolescent i li expliqués el que faig, segur que li agradaria. Estic orgullós de poder-me guanyar la vida amb allò que ha estat la meva passió des que tinc seny”.

— La veritat és que és una gran sort.

— Aquest és un privilegi no massa comú, el d’intentar ser un mateix.

Barcelona: mutatis mutandis

“Em molesta una determinada tendència pessimista dels barcelonins que anuncien, dia sí i dia també, la fi de la Barcelona autèntica, com un rebuig a les transformacions naturals que pateix una ciutat, sense observar el que són canvis propis d’un organisme viu. Ens agradi o no, una ciutat passa per diverses fases, igual que les persones”, raona Theros. “Potser aquest no és el millor moment que la ciutat ha viscut, però tampoc el pitjor”, prossegueix aquest enamorat de “la força contestatària i revolucionària de Barcelona, les bullangues del segle XIX i l’esclat llibertari que va dominar els seus carrers a la primera meitat del segle XX”.

Posat a destacar un episodi històric, esmenta la revolta de la Jamancia, de la que ja parla a La Fada Negra: “Una rebel·lió protagonitzada pels miserables i els aturats, que va posar de cap per avall la ciutat i que va acabar amb tres mesos de bombardejos, des del castell de Montjuïc i la Ciutadella. I que, malgrat això, va passar sense pena ni glòria a la nostra història. Barcelona és un lloc molt selectiu amb la seva memòria, ple de moments que romanen ocults a l’espera que algú els recuperi”. I Theros ja en porta uns quants de recuperats.

“Barcelona és un lloc molt selectiu amb la seva memòria, ple de moments que romanen ocults a l’espera que algú els recuperi”

Fill i nét d’obrers manuals i carnisseres de mercat municipal, nascut al costat de la Riera Blanca, Theros admet que, com tothom que viu aquí, la seva relació amb la ciutat és d’amor-odi. “Barcelona és la meva llar i la dels meus avantpassats, amb ella tinc una relació molt íntima i personal. D’alguna manera, quan escric sobre la ciutat també ho faig sobre mi mateix i la meva família. Crec que és un lloc que ha generat molta història, malgrat no ser una gran metròpoli, potser a causa de la seva antiguitat. I malgrat els canvis i la tendència actual a uniformar les ciutats fins que ja costa distingir-les, em continua agradant molt viure-hi”.

El cafè arriba a la fi i l’escriptor es fa un cigarret per sortir a fumar-se’l. El carrer s’omple de transeünts que busquen on esmorzar, ja és l’hora.

— Voldràs menjar alguna cosa? Menú? Tapes?

— Un menú de tota la vida. —respon amb cara de tenir gana.