Per a nosaltres, barcelonins del 2023, és tan habitual demanar sushi per sopar que sembla mentida que el primer restaurant japonès de la ciutat no obrís portes fins al 1977 o 1978, segons les fonts. En aquesta Barcelona líquida, on tot sembla efímer, també costa de creure que, quaranta-cinc anys després, tant el Yamadori com el Tokyo Sushi, els dos establiments que es reivindiquen com els pioners de la ciutat, segueixin oberts.
En aquella Barcelona que es començava a espolsar quaranta anys de franquisme, el sushi, el sashimi, el maki o uramaki eren unes rares exòtiques que només s’atrevien a provar els amants de les novetats i, per descomptat, els japonesos residents a la capital catalana. Però, a poc a poc, aquests primers restaurants japonesos van anar descobrint als paladars barcelonins nous sabors i noves textures. Una forma diferent de cuinar, servir i menjar el peix, l’arròs o les verdures.
Durant les dues dècades següents, els restaurants japonesos van deixar de ser freqüentats exclusivament per expatriats i llestets acabats de tornar d’un viatge al país del sol naixent. És més, es van convertir en the place to be, especialment, entre la gent guapa de Barcelona. Els de l’Upper Diagonal i els alts funcionaris de l’administració omplien les taules del Yashima (Josep Tarradellas, 145) o el Shunka (Sagristans, 5). Era igual que menjar amb bastonets els fos un suplici i el peix cru no els digués res. Per molt que sospiressin secretament per una bona mariscada del Botafumeiro, sabien que el súmmum de la sofisticació era entaular-se en aquells restaurants minimalistes i anar sucant a la salsa de soja trossets de salmó i tonyina vermella que, per més inri, pagarien a preu d’or.
D’uns anys ençà, la popularització del sushi ha estat imparable. Empresaris xinesos, que són molt vius, han obert infinitat de restaurants de cuina japonesa a l’abast de totes les butxaques i han contribuït a convertir el sushi i totes les seves variants en un dels plats preferits per consumir a domicili. “Em fa pal cuinar, demanem japo?”, us sona, oi?
Segur que també us sonen les cues quilomètriques d’hípsters a les portes del Ramen-ya-hiro (Girona, 164). Una hora o més d’espera per menjar-se un bol ple de brou de sabor intens fet a base de carn, miso i salsa de soja, amb fideus llargs i gruixuts i acompanyaments com porc, alga nori o ou dur. Des de la seva arribada a Barcelona, ara deu fer uns quinze anys, el ramen ha guanyat adeptes ràpidament. Segurament perquè ha aterrat a una ciutat molt més oberta i cosmopolita que aquella Barcelona de finals dels setanta i també perquè és un plat molt més assequible que el sushi de qualitat.
La darrera tendència gastronòmica arribada del Japó és el yakiniku o barbacoa japonesa. Una experiència gastronòmica que té molt de ritual, de fet, com tot el que ens arriba del Japó. Cada taula té la seva pròpia graella perquè sigui el mateix comensal qui es cuini al moment una carn de primeríssima qualitat (Wagyu, Kobe, Angus). L’Ah-Un (Balmes, 55) s’ha fet ràpidament un lloc en l’oferta gastronòmica de la ciutat i acaba d’obrir un segon establiment a Mallorca, 182. Recentment, també ha obert portes Yamato BBQ (València, 450) on, per cert, he celebrat els meus quaranta-cinc, els mateixos anys que fa que el sushi va arribar a la ciutat.
