“La resposta a la pregunta sobre de què estic més orgullós és fàcil: de la meva família i de les meves amistats. Tinc molta sort i em sento molt estimat!”, profereix l’escriptor Youssef El Maimouni bevent-se, gairebé sencera, la canya acabada de servir. Després afegeix: “i haig de dir que la meva filla de tres anys em toreja!”.
És avançada la tarda quan aquesta au nocturna —que, per motius familiars, ja gairebé no exerceix com a tal— s’ha deixat caure pel Bar. De fons ha demanat que soni “el directe de Mac Miller al NPR Tiny Desk Concert”, la segona canya està a punt de caure i, com una bala disparada a boca de canó, la conversa segueix una trajectòria imparable.
“Vaig créixer a Coma-ruga i en tinc un molt bon record. Viure en un poble, als anys 80, prop de la platja, va ser brutal. Érem els capitans de la sorra, com a la novel·la del Jorge Amado, però sense patir les injustícies brutals que s’hi narren. Durant l’adolescència, són les amistats les que més em van influir. De jove, busques experiències més extremes, profunditzes en el jo, et planteges qui ets, sense caure tampoc en cap temptació autodestructiva, encara que en aquella època sí que estava captivat pels poetes maleïts, la generació Beat o el Club dels 27″.
Ara es defineix com “un ancià amb uns gustos i motivacions més definides i amb defectes que hom intenta pal·liar, però costen… Com ara reduir els quilos de més, a partir d’una certa edat”, sospira mentre els seus ulls recorren amb celeritat algunes de les tapes exposades al taulell de la barra.
Barceloní des dels seus dies d’estudiant universitari, educador social, Llicenciat en Filologia Àrab i Màster en Resolució de Conflictes, el parroquià dirigeix un espai jove a Barcelona i, des de fa uns mesos, exerceix de secretari tècnic d’interculturalitat d’un districte de la ciutat. “Fa un any l’Ajuntament va aprovar una mesura per promoure que les administracions i els serveis públics siguin igual de representatius que la ciutadania. Hi ha molt per fer, però mesures com aquesta, i pensades a llarg termini, de bon segur fructificaran”, augura.
Alhora, col·labora amb la revista Masala i aquests dies presenta la seva segona novel·la, Nadie salva a las rosas (Roca), centrada en el crim d’una jove trans marroquina als afores d’una Barcelona apedaçada a base de silencis, culpes i crim, i que veu la llum després del seu aclamat debut, la històrica Cuando las montañas caminen, publicada el 2021.
— Caram, dues novel·les en poc més d’un any! Que prolífic!
— Bé, ja estic iniciant el procés per a la tercera. Tot i que el que més desitjo és poder tirant endavant un còmic, m’encantaria encarregar-me del guió d’una novel·la gràfica!
La transcendència és seguir una petjada
El de la tercera cervesa és el moment per posar-se transcendent: “Vaig començar a treballar amb catorze anys. El meu pare, que és paleta, se m’emportava els caps de setmana a l’obra i això em va fer prendre consciència, a part de passar molt de fred. Però no em vull penjar medalles, ni tampoc elogiar la cultura de l’esforç, que no hem vingut pas a parlar d’això”.
—El que sí que has vist és molt món, no?
“Vaig passar un any d’Erasmus a Tolosa que va ser meravellós i que vaig assolir gràcies als préstecs d’amics, perquè la beca és una misèria. Vaig reciclar molta teca del mercat. També vaig viure un temps, uns mesos sabàtics, al Marroc. Vaig passar un any a Lima. Un altre any vaig recórrer de motxiller vuit països americans, de Mèxic al Brasil”. I tot això ho va fer “tirant sempre d’estalvis, d’allò que vaig guanyar de les feines on m’acceptessin”. Qüestió de principis arrelats en el fons de l’ànima.
“Molts d’aquells moments que es podria dir que han estat clau en la meva vida, els reconec com a tals a posteriori, però van tenir lloc, en el seu moment, sense que jo tingués consciència d’aquesta gravetat o importància que ara els dono, un cop ja han passat”, reflexiona l’escriptor, mentre degusta amb calma la seva cervesa, a propòsit del valor dels fets segons la petjada que ens deixen a dins.
Vincles amb la ciutat de carrer i autèntica
“En el seu moment, i aquesta és una sensació compartida, el que em va semblar molest de Barcelona és que a la gent que és d’aquí de tota la vida, de generacions, li costa obrir-se i incorporar noves amistats de fora al seu grup, a la seva zona de confort. La majoria dels meus col·legues a la ciutat són de fora, gent com jo que vam arribar aquí per estudiar, per treballar, i ens hi hem quedat”, explica amb expressió trista el parroquià que, tot i això, no pot deixar d’assenyalar que la seva parella és d’aquí i que, amb el temps, ha aconseguit cultivar amistats profundament autòctones, “encara que es van fer esperar”, riu aleshores després de compartir aquesta visió de l’urbs com el resultat necessari d’un constant ròssec de saba que n’enriqueix les seves múltiples identitats.
—I, amb els anys que portes aquí, quina diries que és la teva relació amb Barcelona?
“És la meva ciutat”, afirma. “És el lloc que trobo a faltar quan estic fora molt temps. Ja és on més temps he viscut. Gràcies a la meva feina, al caràcter dels meus col·legues i al meu, he pogut conèixer la ciutat autèntica o més de carrer, la que és diversa i plural. D’actitud soc parroquià i això em fa establir vincles constantment”. Es pren un parèntesi breu i reflexiu, abans de matisar: “Però sé escollir, no em veuràs pas a un esdeveniment gurmet i, si m’hi veus, serà com quan de jove anàvem amb els col·legues a inauguracions de llocs fatxendes o galeries d’art: perquè hi havia beguda gratis!”.
—Potser aquí no som gurmet, però la nostra superlativa oferta culinària ens impel·leix a temptar-te amb alguna coseta per a sopar: tapes, racions, menú…
“Com que aquest no és un restaurant mexicà o peruà, on m’han de parar, triaré de menú. I si a l’oferta hi ha postres de xocolata, la resta ja m’està prou bé”, respon el Youssef El Maimouni oblidant-se de la recentment declarada guerra als quilos, i abans de rematar:
—Ah, i a les canyes convido jo, que això també m’ho van ensenyar els meus pares!
